La victòria de l'obrer Tito

La seva és la victòria de l'obrer. Tito Rabat és un pencaire. Un producte de si mateix. Un tipus estrany que fa coses estranyes. Pels altres, esclar. Per ell, dormir en una caravana dins d'un circuit de velocitat és el més normal del món. On havia d'estar millor? Quin piset, a Barcelona, la seva ciutat natal, o a Almeria, la seva ciutat adoptiva, li hauria permès fer unes quantes voltes amb una Kalex acabat de llevar, gairebé sense haver-se tret la lleganyes? És un treballador. Un tipus que troba la felicitat en una pista buida on pot rodar cada dia que li ve de gust, de nou a deu del matí. Un pilot diferent des de fa dos anys, quan va perdre la seva mare i la seva vida va canviar de dalt a baix.

No va guanyar la seva primera carrera al Mundial fins l'any passat a Jerez. I només llavors, amb la confiança que li va infondre la seva psicòloga, Eva Calleja, i l'alegria que li va insuflar en el seu dia a dia, David García, del circuit d'Almeria, va començar a creure que potser ell no era un més. I ho va posar difícil al seu company d'equip l'any passat, Pol Espargaró. I va començar el curs aquest 2014 amb l'etiqueta de favorit al títol. I hi ha conviscut amb una naturalitat insospitada. Fins a canviar l'etiqueta de favorit per la de campió del món. Ho ha aconseguit a Sepang, amb una calor asfixiant i una humitat que l'han deixat sec –més encara, perquè està xuclat, per l'obsessió que té per la velocitat i els quilos de més–, amb un tercer lloc i una carrera tranquil·la, sense sobresalts, sense errors. Pura solidesa al manillar. Ni rastre dels dubtes que el torturaven fa uns dies.

Després d'una temporada magnífica –el seu pitjor resultat és un vuitè, suma set victòries, tretze podis i altres tres quarts llocs–, a Rabat, de 25 anys, només l'han atacat els nervis en les últimes dues proves. Li costava assimilar que estigués a punt de guanyar el Mundial de Moto2. I sentia la pressió: no podia fallar. I no ho ha fet. Només s'ha sabut que els músculs no li han respost i que el cap li anava per lliure, espantat per no perdre aquesta glòria que ja acariciava amb els dits, per la seva simpàtica sinceritat. Els dos tercers llocs que va signar al Japó i a Austràlia eren un resultat magnífic per a algú que s'està jugant la pell i la corona. Però ell s'ha confessat sense que ningú l'hi demanés. Que difícil és sortir aquí fora i començar a fer voltes com si seguís al circuit d'Almeria!

Aquest diumenge, a Sepang, tot i això, ha brodat el guió. Ha tornat a quedar tercer. I ho ha fet després de signar una primera meitat de la carrera perfecta. En tenia prou sent setè, però sabia que el millor seria començar la prova com si fos una més, com si no estigués a només uns minuts de la glòria, com si no estigués corrent en el dia més important de la seva vida. Així que ha sortit des de la pole i ha començat a tirar per separar-se dels seus rivals. Ho ha fet aviat i amb aparent facilitat. En tres girs tenia vuit dècimes de diferència respecte a Kallio, el seu company d'equip, l'únic que podia arrabassar-li el títol, el que el treu de polleguera per la seva meticulositat, el seu perfeccionisme i la seva constància. El que no s'esperava és que el seu rendiment també agafés per sorpresa el finlandès, que l'ha perseguit fins que l'ha atrapat també aquest cap de setmana, que ha posat a prova els seus nervis, impassibles aquesta vegada. Li ha guanyat la batalla, perquè ha quedat segon, però poc més. Ni tan sols ha guanyat la cursa. D'això se n'ha encarregat Maverick Viñales, obstinat a demostrar un diumenge rere l'altre que no es precipita a voler pujar a MotoGP el 2015, després de només un any a moto2. El que té és pressa per lluitar amb els millors.

Tot ha passat quan faltaven nou girs per al final. Rabat se n'ha anat llarg a final de recta, en aquest difícil primer revolt. I Kallio, que ja s'havia posat tan a prop com havia pogut, no fos cas que el seu alè enxampés en un descuit el seu contrincant, ha aprofitat el buit per posar-se primer. Tres revolts després Viñales també ha atacat el líder. I ha fet el mateix amb Kallio, quan faltaven quatre voltes. Al mateix revolt, el quart, 90 graus de viratge que han sentenciat la cursa. I el títol. A Rabat li sobrava amb aquesta medalla de bronze. I ningú l'amenaçava per darrere. El seu nivell i el dels seus dos acompanyants al podi queden a anys llum de la resta de la graella.