El desterrat que va aspirar al tron

Rodrigo Rato sempre hi era quan passaven les coses importants. Des del 1982, quan va ser escollit diputat per primera vegada, no passava gairebé res a Aliança Popular (AP) sense que hi tingués alguna a dir el fill de Ramón de Rato Rodríguez San Pedro i Aurora Figaredo Sela, dues grans famílies d'empresaris asturians.

Fins al punt que aquest home, nascut a Madrid el març del 1949, va ser un dels quatre protagonistes de la reunió al xalet de Manuel Fraga a Perbes (A Coruña), l'agost del 1989, en la qual van convèncer Don Manuel perquè apostés per José María Aznar i no per Isabel Tocino per ser cap de llista d'AP.

Quan Mariano Rajoy encara era a la segona fila de l'aparell, organitzant actes i campanyes del PP i passant moltes hores a la seu nacional de Génova, 13, Don Rodrigo ja era la gran figura ascendent de la dreta i portaveu parlamentari del PP amb Aznar. I ja aspirava a tot.

El 1996, quan va arribar al Govern, Aznar el va nomenar vicepresident econòmic quan Rajoy encara era un ministre més. Rato va acumular un poder enorme especialment al món del poder econòmic i financer, i sempre s'hi va moure amb molta comoditat per les seves arrels i la seva educació entre l'elit madrilenya, rematada als EUA amb un any a la Universitat de Berkeley.

Rato i Aznar van culminar les privatitzacions iniciades pel PSOE de les grans companyies públiques d'energia, transports, finances o tabac: Telefónica, Iberia, Endesa, Argentaria, Tabacalera... I al capdavant van col·locar persones de la seva absoluta confiança, fins i tot companys de pupitre.

Aquestes decisions de llavors marcarien el futur de la història empresarial espanyola, encara dominada per alguns gegants privatitzats en aquesta època i personatges que van començar llavors el seu ascens, i donarien a Rato un enorme poder i molts deutes pendents.

Dins del Govern, Rato i els ratistes, que eren una legió, anaven fabricant una mena de poder paral·lel, enfrontat en moltes ocasions a l'entorn més proper d'Aznar. Però la seva relació seguia intacta. Era un dels pocs que es permetia adreçar-s'hi pel nom de “José María” i no “president”. Rajoy mai ha arribat a aquest punt, ni tan sols ara, quan ell mateix és president i Aznar només ex.

A poc a poc, amb l'ajuda de molts fidels al Govern i al PP i alguns altres al món empresarial, el llavors vicepresident econòmic ja anava construint la seva gran aposta: l'ascens a la presidència del Govern espanyol. Però per arribar-hi havia de tenir el vistiplau de José María Aznar.

Aznar assegura en les seves memòries que va proposar dues vegades a Rato que fos el seu successor, i ell ho va rebutjar

L'expresident assegura en les seves memòries que li va proposar dues vegades a Rato que fos el seu successor, i ell ho va rebutjar. Rato mai ho ha desmentit. Però el 2003, Rato el va avisar que sí que volia el càrrec. “Tu m'has dit dues vegades que no”, li va dir Aznar, segons la seva versió. “Però ara et dic que sí”. El president va callar. Però quan va haver de prendre la decisió definitiva, no va optar per qui era el gran aspirant, sinó per Rajoy. La relació, ja en aquells dies molt tensa després de discussions intenses pel suport d'Espanya a la Guerra de l'Iraq, es va trencar.

Rato sempre havia buscat el poder. Rajoy era l'antítesi. Li va arribar sense demanar-ho. I mai es van entendre. Així que Rato, bandejat, va començar a buscar una sortida. Encara seria el número dos a la candidatura del 2004, però només tres mesos després, després de la derrota, marxava cap a l'FMI amb el suport del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Era la gran aposta, el principal càrrec que ocupava un espanyol des que Javier Solana va ser secretari general de l'OTAN.

Rato mai no va deixar de fer política, de viatjar a Madrid, d'influir en els cercles de ratistes preparats per si en qualsevol moment es decidia a tornar i treure el lloc a Rajoy, que no aconseguia consolidar-se. Per això el que per la majoria, incloent-hi el Govern espanyol, va ser un gran desengany, això és que Rato dimitís com a director de l'FMI després de només tres dels cinc anys de mandat, el 2007, pels ratistes va ser un moment d'eufòria.

L'anunci va causar un gran impacte al PP. Rato només sap i vol fer política, deien els seus. Ve a veure si Rajoy cau el 2008 després de la segona derrota, asseguraven uns altres. Però ell va insistir a tots: no és això, ho deixo per motius personals, estic cansat de Washington. Venia a dedicar-se al món de l'empresa. A guanyar diners. I de seguida va acumular diversos càrrecs, encara que tot va començar amb el banc Lazard.

Els marianistes, en veure que Rato no venia a disputar-li el lloc a Rajoy, es van relaxar a poc a poc

Els marianistes, en veure que Rato no venia a disputar-li el lloc a Rajoy, es van anar relaxant a poc a poc, malgrat que sempre hi va haver molta desconfiança mútua. El nom de Rato, en la comparació entre les capacitats polítiques de tots dos, sempre ha causat molts recels i discussions.

Però Rajoy estava molt tranquil, deien els seus. Els seus enemics eren uns altres. Rato va batallar el 2003, va perdre i no hi va tornar, explicaven. No eren amics, mai ho van ser. Rajoy no li trucava mai. Però hi havia un cert respecte. El president es concentrava a lluitar contra Esperanza Aguirre, Jaime Mayor Oreja i altres, sobretot en la premsa conservadora, que sí que van fer que ho passés malament el 2008.

D'aquesta guerra va sorgir la gran oportunitat de Rato. El 2009, Aguirre volia col·locar a Caja Madrid Ignacio González, la seva mà dreta. Rajoy li havia dit a González que li faria costat en aquesta aventura. Però Rato va llançar el missatge que li agradaria ocupar aquest lloc, i Rajoy, amb el suport d'Alberto Ruiz-Gallardón, va aprofitar el moment per guanyar una batalla clau a Aguirre. Va vetar González, va imposar Rato i aquest es va aconseguir tot el poder a Caja Madrid i després a Bankia. Tornava a ser un referent al PP, algú amb qui calia comptar per a les grans decisions.

Rato va fer el que sabia fer: política. Seguia les nits electorals amb Rajoy, i actuava com un polític més. Va convèncer sindicats, PSOE i IU i va aconseguir calmar la caixa, utilitzant també les targetes opaques i els enormes sous, com abans havia fet Blesa. El seu el va fixar en 2,4 milions d'euros.

Bankia era el gran maldecap del Govern de Zapatero i sobretot de Rajoy després

Però la gestió no funcionava. Bankia era el gran maldecap del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i sobretot de Rajoy després. Luis de Guindos, que va ser col·laborador de Rato, pressionava el president perquè intervingués Bankia. Els fons internacionals, els grans inversors, les autoritats europees, només preguntaven al Govern de Rajoy una cosa: què farà amb Bankia?

Fins que al final, l'abril del 2012, Rajoy va decidir posar fi definitivament a la carrera de Rato: va nacionalitzar la caixa i el va apartar. Ell s'ha resistit des de llavors a desaparèixer del tot, i ha aconseguit que el fitxin empreses com Telefónica, que es van privatitzar sota el seu mandat, però sabia que la seva carrera estava acabada. Fins que va arribar l'escàndol de les targetes opaques, que l'ha obligat a deixar fins i tot el PP, on ho va ser tot. L'home que hauria pogut regnar ha acabat desterrat.