Negrors d’octubre

Octubre negre. Incompetència i despropòsit dels responsables polítics i absolut descontrol en l'orgia embolicaire de molts mitjans durant la crisi de l'ebola, Déu i Mato ens agafin confessats. I, a sobre, el serial miserable de les targetes opaques, posat en escena mentre Caja Madrid / Bankia ens arrossegava en el seu desastre. Ja ho veieu, pensàvem que no hi havia condicions per a un Govern de coalició i resulta que teníem un exemple d'aliança interclassista davant els nostres nassos: conspicus representants de la dreta, l'esquerra, els sindicats, els empresaris, tots plegats gaudint d'aquesta conxorxa de targeta black a la qual es mostren tan proclius certs representants de les nostres elits extractives. Veig l'obscena foto de Miguel Blesa al costat de l'antílop que acaba d'abatre a Namíbia i se m'inflama l'aorta. I després em submergeixo en els extractes de la targeta d'un altre president del comitè a l'ombra de Bankia (Quousque tandem abutere, Rodrigo Rato, patientia nostra?) i descobreixo les seves despeses en ocis i passatemps. Com s'ho passaven aquests paios —la immensa majoria homes, per cert—, mentre ens clavaven una lliçó perquè vivíem per sobre de les nostres possibilitats, persuadits ells mateixos de la seva superioritat com übermenschen que tot ho poden i es mereixen; potser perquè, com els bramans, els targeters estaven convençuts d'haver obtingut els seus privilegis per mandat diví (vegeu el suggeridor assaig Genealogía de la soberbia intelectual, d'Enrique Serna, a Taurus), i no per ser el producte humà menys presentable d'un sistema que n'afavoreix l'existència. D'altra banda, les negrors d'aquest octubre més fosc que roig es completen (ara com ara) amb un nou cas de censura en aquest país on semblava que ja no n'hi havia (ha, ha): Planeta ha retirat precipitadament el molt anunciat El cura y los mandarines, de Gregorio Morán, un sulfuri assaig d'història intel·lectual sobre les relacions entre cultura i poder en les últimes dècades del segle XX. El llibre, que havia estat encarregat per Crítica, ha fet por als caps, que han pressentit demandes i possibles represàlies per part d'alguns personatges i institucions esmentats. Morán, la independència intel·lectual del qual (i gust per la polèmica) es van posar àmpliament de manifest en llibres tan importants com Miseria y grandeza del Partido Comunista de España (Planeta, 1986), El maestro en el erial (Tusquets, 1998) o les seves biografies d'Adolfo Suárez (1979 i 2009), torna a experimentar el càstig per les seves idees. O potser és una benedicció: mentre circula com una relíquia algun samizdat del manuscrit, Planeta ha aconseguit convertir-lo en el llibre més desitjat, cosa amb la qual haurien somiat els seus tècnics de mercat en nòmina; ja veurem quina editorial s'atreveix a agafar-ne el relleu i publicar-lo. Mentrestant, i si teniu curiositat pels mecanismes de la censura, no us perdeu Censors At Work, del gran historiador del llibre Robert Darnton (Norton; 27,95 dòlars), en el qual s'estudien tres exemples històrics de censura (de l'Estat, no de l'empresa privada): a la França il·lustrada, a l'Índia durant l'administració britànica i a l'Alemanya Oriental sota el règim comunista. Seria fantàstic que algú el publiqués a Espanya: Planeta, per exemple.

Il·lustradores

Nórdica s'avança en la cursa nadalenca i proposa dos llibres insòlits i molt regalables de dues escriptores nord-americanes tan diferents com contemporànies. Flannery O’Connor (1925-1964), la imprescindible narradora catòlica de Savannah i una de les més exímies representants del que s'ha anomenat “gòtic meridional”, va ser en la seva joventut una interessant il·lustradora de revistes i diaris estudiantils: l'àlbum Tiras cómicas (22,50 euros) recull una mostra dels seus toscs però expressius linogravats, on pot apreciar-se el gust per la sàtira i l'estil grotesc que florirà plenament en les seves dues obres mestres, la novel·la Sangre sabia (1952) i els relats d'Un hombre sabio es difícil de encontrar (1955). Més tècnicament sofisticats són els esbossos i les anotacions de Sylvia Plath (1932-1963) inclosos en l'àlbum Dibujos (19,50 euros), que recull una selecció d'aquesta activitat poc coneguda de la gran poeta nord-americana. La major part dels dibuixos corresponen a l'any 1956, quan l'autora i Ted Hughes van passar part de la seva lluna de mel a París i Benidorm, dos indrets en què Plath va trobar motius per a les seves vinyetes. L'àlbum es completa amb algunes cartes —una de molt enamorada al seu marit— i un fragment del seu diari.

Relats

Fins no fa gaire, l'única cosa que sabia —i només d'oïda— de Nelson Rodrigues (1912-1980) és que havia estat el renovador del teatre brasiler. Però l'any passat vaig llegir el primer volum de La vida tal cual (editorial Adriana Hidalgo), en el qual s'inclou una petita part de la monstruosa producció de relats (prop de 2.000) que Rodrigues va escriure gairebé diàriament entre el 1951 i el 1960 al periòdic carioca Última Hora, i que ràpidament el van convertir en l'autor brasiler més llegit. Ara es distribueix a Espanya el segon volum amb una altra cinquantena de contes breus sobre les seves obsessions literàries, gens excepcionals, d'altra banda: el sexe i la mort, la infidelitat, la institució matrimonial, el brogit urbà al Rio de Janeiro dels cinquanta. El que els fa especials, no obstant això, és la manera en què s'expliquen aquestes històries: un realisme punyent, sovint proper al del fulletó, encarnat en personatges cínics o canalles, tot plegat en una prosa immediata, brusca i funcional que es basa en freqüents el·lipsis narratives i en què destaca una extraordinària oïda per al llenguatge del carrer. No són obres mestres, però enganxen.

Afrancesament

Llegeixo al setmanari Livres Hebdo una interessant entrevista amb Fleur Pellerin, flamant ministra de Cultura i Comunicació francesa. La dama no té pèls a la llengua ni intenció de mirar cap a un altre costat davant els reptes, de manera que estic per enviar-ne fotocòpies al senyor Lassalle i a la seva colla, a veure si treuen els caparrons del clot i s'inventen alguna cosa que animi els llibreters a no tirar la tovallola. A Pellerin li ha vingut com un regal del cel l'elecció de França com a país convidat a la Büchmesse (Frankfurt) el 2017, així que el seu Govern es va a prendre encara més seriosament del que és habitual la política del llibre amb vista a encapçalar, al costat d'Alemanya, les corresponents polítiques llibresques europees: tant de bo, exclama l'afrancesat que porto dins. Entre els seus objectius destaquen la defensa a ultrança del preu fix i del dret d'autor, al qual considera pilar de la creació en un món en què “el valor es desmaterialitza”; més fermesa respecte als operadors digitals mundialitzats, amb especial atenció a la seva arquitectura fiscal; posada en funcionament de campanyes de foment de lectura per als joves, etcètera. Amb un petit augment (2,8%) del pressupost per a les polítiques del llibre el 2015, la ministra manifesta que una de les prioritats del Centre National du Livre serà —atenció— el pla de suport a les llibreries. Just com aquí.