A propòsit del ‘Sis d’Octubre’

Les analogies van començar fa mesos, però han aconseguit el seu paroxisme arran de l'efemèride del 80è aniversari, aquesta setmana. Tots els defensors de la tesi segons la qual la dinàmica sobiranista en curs condueix inexorablement al desastre han invocat com a antecedent i prova els successos d'octubre del 1934. Per descomptat, ho han fet interpretant-los al seu gust i conveniència, en la majoria dels casos sense haver llegit cap llibre sobre aquella crisi i, sovint, amb una desimboltura política formidable. Vet aquí Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior, que ha qualificat el 6 d'octubre de “desastre per a Catalunya i per a Espanya”, però no ha dit mai res sobre el 18 de juliol del 1936..., tal vegada perquè això significaria renegar de la seva pròpia genealogia i de la del seu partit.

A Catalunya, els usuaris més il·lustrats de l'espantall del Sis d'Octubre citen sovint com a font d'autoritat el dietari d'Amadeu Hurtado, publicat el 2008 sota el títol d'Abans del sis d'octubre. Comencem, doncs, per examinar la personalitat i el valor d'aquest testimoniatge. Amadeu Hurtado i Miró (Vilanova i la Geltrú 1875-Barcelona 1950) va ser un rellevant advocat i impulsor de capçaleres periodístiques tant a Madrid com a Barcelona, la intensa vocació de les quals pel poder i/o la influència polítiques es va veure en gran part frustrada tant per les circumstàncies com pels seus propis errors i limitacions.

Si els errors de llavors s'han d'evitar, subratllem-los sense excepció, inclosos els de l'Estat espanyol

Extremadament satisfet de si mateix, i situat en la tebiesa d'Acció Catalana durant una època propícia a la bipolarització, Hurtado no va digerir ni va entendre mai la triomfal irrupció, el 1931, dels que ell considerava demagogs i agitadors d'Esquerra Republicana, capitosts desconeguts d'una torba amorfa. D'aquí el desdeny condescendent que les seves voluminoses memòries (Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps) destil·len fins i tot contra els dirigents més preparats i vàlids d'ERC, com el diputat, conseller i ministre Lluhí i Vallescà. Només Macià se salva de la crema. Companys? Un ciclotímic desordenat, manipulable, gandul i negligent.

Situat en aquest context, el dietari d'Amadeu Hurtado sobre el període de maig a setembre del 1934 deixa de ser un dogma de fe per reduir-se al testimoniatge de part d'un catalanista històric ressentit per no ser ell i uns altres com ell els qui governen Catalunya; algú que menysprea el president Companys en nom del qual negocia amb Madrid; algú que, en últim terme, culpa del xoc de trens a la radicalització de la Generalitat, quan en realitat va ser la dreta espanyola (en aquell temps, la CEDA) la que va dinamitar qualsevol fórmula transaccional l'1 d'octubre, fent caure el Govern republicà centrista de Ricardo Samper i exigint per a si diverses carteres ministerials al nou Executiu.

En proclamar, aquell 6 d'octubre, l'Estat Català de la República Federal Espanyola, Companys va cometre un greu error polític i, per descomptat, va violar la legalitat constitucional vigent. El que no va fer va ser proclamar cap independència —al contrari, el seu discurs traspua fraternitat cap a “les forces autènticament republicanes d'Espanya”— ni, menys encara, promoure un aixecament armat. Els limitats tirotejos d'aquella nit infausta es van deure al fracàs del principal factor amb què comptava el president, i que no era ni els escamots ni els mossos d'esquadra, sinó la mobilització popular.

Però, si els esdeveniments del Sis d'Octubre han d'alliçonar-nos, que sigui a tots; si els errors de llavors han d'evitar-se, llavors subratllem-los sense excepció, inclosos els de l'Estat espanyol. El primer, la grollera manipulació dels fets ocorreguts a Barcelona per part de la dreta centralista: la manifestació del matí del 7 d'octubre a la Puerta del Sol sota el lema “¡Viva la unidad de España!”, casualment encapçalada pel jove diputat José Antonio Primo de Rivera i rebuda fins i tot pel president Lerroux.

El segon, la desmesura i el caràcter venjatiu de la repressió a Catalunya: milers de detinguts; suspensió de les llibertats democràtiques per temps indefinit; condemna màxima (30 anys) a Companys i els seus consellers, tractats després com a criminals comuns i humiliats deliberadament; transformació del Parlament de Catalunya en caserna de la Legió... El tercer, la suspensió de l'Estatut, substitució de les institucions catalanes, d'entrada, per un coronel d'Intendència, i després per una patètica Generalitat-marioneta.

Aquests errors del poder espanyol van tenir un colossal efecte bumerang. ERC en particular i les esquerres catalanes en general, que el 1933-1934 anaven de mal borràs, es van veure galvanitzades per la persecució fins a sumar, al febrer del 1936, el 59% dels vots. Si, el 7 d'octubre del 1934, la gran majoria dels catalans consideraven Companys un carallot, un irresponsable, al llarg dels 16 mesos següents veure al seu president democràtic entre reixes, vestit de presidiari i rapat al zero mentre la cabra de la Legió pasturava al Parlament, va transformar el carallot en heroi i màrtir i el va absoldre de totes les seves equivocacions.

Al Govern de Rajoy, coneixen també aquesta part de la història?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.