Coalició contra l’immobilisme

En el que més s'assembla Catalunya a la resta d'Espanya és en el seu grau de malestar. El clam sobiranista és simptomàtic d'unes inquietuds de fons que són compartides. A tot arreu els consensos de la Transició (sobre el model social, institucional i territorial) s'han anat esgotant o han caducat. Les institucions i qui les aguanta han anat perdent legitimitat a marxes forçades. Els ciutadans no se senten ni representats ni reconeguts per uns poders suposadament públics.

Les respostes institucionals han consistit fins ara en una barreja irresponsable: sordesa per no fer cas de la indignació, immobilisme per frustrar la voluntat de canvi, i la provocació per humiliar i intentar paralitzar la contestació. És lògic que tanta insensatesa vagi convertint la desafecció en ganes d'un divorci amb l'Espanya actual. Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya.

El sobiranisme, amb la seva tendència cap al solipsisme, complica una solució compartida; però en les seves reivindicacions també assenyala gran part del camí. Insta a una nova configuració de les institucions i un repartiment modern de la sobirania –adaptat a la nova realitat europea– per aconseguir una democràcia de més qualitat. Suposa una esmena a la totalitat al marc constitucional. Requereix d'una legitimació en positiu, perquè no permet que es continuïn llegint fenòmens com el silenci o l'abstencionisme com a suports tàcits a l'statu quo.

Catalunya pot passar de l’avantguarda del malestar a l’avantguarda d’un canvi polític que transformi Espanya

És urgent no només escoltar les reivindicacions legítimes que sorgeixen de Catalunya amb cada vegada més intensitat, sinó també generar respostes. Per una qüestió bàsica de respecte i perquè també és una doble necessitat progressista. En primer lloc, mentre l'agenda pública catalana se centri en el procés, serà gairebé impossible constituir governs progressistes, tant a Catalunya com a Espanya. Si es pretén recompondre majories de progrés, és obligatori resoldre l'encaix territorial i nacional. Els partits de dretes i regionalistes són els principals beneficiats del bloqueig actual.

Segon, i tot i que pugui sorprendre, el federalisme és un mecanisme que ens permet millorar i defensar els serveis públics, la sostenibilitat dels quals depèn d'una reforma fiscal (oposada a la contrareforma actual del PP) que ens acosti a la mitjana contributiva europea. Aquesta reforma hauria d'equilibrar la càrrega impositiva sobre capital i treball i reduir significativament el frau fiscal. Però per evitar la competència deslleial, l'única via factible és un federalisme cooperatiu; tant a Espanya com a la UE.

El federalisme, que aporta elements de reconeixement i qualitat democràtica que poden interessar a tothom, és necessari però no suficient. Per aconseguir el suport d'àmplies majories a Espanya i a Catalunya, qualsevol reforma de la Constitució també haurà de tenir en compte altres demandes. Com es va veure en el cas del Quebec, una reforma global té més possibilitats d'èxit que una reforma parcial.

El ventall de qüestions constitucionals pendents d'abordar és ampli: des de clàssics com la prefectura de l'Estat o la relació entre l'Estat i l'Església, passant per nous temes com els drets digitals i el dret a la privadesa; la reforma de la justícia i la modernització de l'Administració pública; la constitucionalització dels drets socials i els models electorals, educatius i energètics.

La gran virtut d'un procés de reforma constitucional és que tothom té dret d'intentar marcar l'agenda. No interessa que sigui patrimoni de ningú, ni de cap cartell de partits. Tampoc és factible una reforma de la Constitució en profunditat feta exclusivament des del bipartidisme.

Es deia de l'Earl of Liverpool, primer ministre britànic, que era tan conservador que s'hauria oposat a la creació per preservar el caos. Deu haver inspirat la dreta espanyola, la més enrocada de tot Europa. Els que afirmen que el PP actual és imprescindible s'acaben convertint en els seus ostatges. No es pot arribar enlloc amb qui es nega a moure's.

La coalició pel canvi haurà de ser necessàriament una mica més plural i més complexa. La paradoxa del moment és que només hi ha un programa de màxims factible, que és buscar un acord sobre el mínim denominador comú: canviar la Constitució a través d'unes Corts constituents. En societats plurals com les nostres, tan sols una coalició contra l'immobilisme pot arribar a ser prou àmplia per aconseguir la supermajoria necessària.

Per això, la decisió més important que hauran de prendre totes les forces polítiques espanyoles és si volen formar part d'una gran coalició per aguantar el vell règim, o si volen llançar una gran coalició pel canvi de la Constitució. Es poden detectar senyals positius, tot i que a alguns això segurament els deu provocar vertigen. Però per merèixer la confiança, s'ha de confiar. Tard o d'hora (i més aviat d'hora) s'haurà d'obrir aquest procés, perquè hi participi i debati la ciutadania, per acabar votant.

David Lizoain és economista.