Justificant de recepció (si pot ser)

A qui correspongui, una petició, ni tan sols un consell, que no m'atreveixo a donar-ne: no ho empitjoreu, no cal. A dia d'avui, amb la inèrcia de tot el que s'ha fet, tot el que s'ha dit i tot el que s'ha publicat, és previsible que la distància entre la majoria absoluta dels catalans i l'Estat, els seus mitjans i els seus poders ja sigui insalvable. No continueu espatllant una relació que encara pot ser protocol·lària. És poc, però dubto que es pugui anar més enllà.

Escriure això no és agradable i crec que tampoc llegir-ho, però no hi ha cap més remei, no us queixeu que cap pont no s'aguanti dret, els heu enfonsat tots i pot ser que estigueu fent innavegable el riu. Fa anys que el to i el contingut de declaracions, actes i editorials són insuportables. La narració i l'explicació del que ha passat i continua passant a Catalunya ha estat tan esbiaixada que podem dir que és falsa, feridora i malintencionadament falsa.

La distància va passar de ser enorme a insalvable quan escriptors, periodistes i intel·lectuals que podien fer les funcions de pont es van sumar als que mai havien dit que en necessitaven. Va ser el dia que els ciutadans van comprovar que els seus escriptors i els mitjans que també consideraven propis donaven per bona la definició del totalitarisme ambiental, de la malaltia mental del nacionalisme, del virus de l'independentisme. Han passat quatre anys i no heu estat capaços d'articular una resposta digna d'aquest nom.

No, això no passa al revés, la desproporció de poder i de representació és tan gran que la comparació no se sosté, deixeu aquesta discussió, que no us ha fet cap favor. Teniu altaveus tan potents que només us escolteu a vosaltres mateixos. Però és que això ja no serveix i quan la idea és consistent, i no hi ha res més consistent que votar, la idea troba el seu camí. Algun dia s'estudiarà la relació entre les xarxes socials i l'eclosió definitiva del moviment independentista.

Per primera vegada la gent s'ha reconegut, encara que sigui a través de les pantalles. Per als mitjans, mai van existir, i quan han començat a existir hi han trobat una imatge que s'han encarregat de deformar. Com volen que la gent no es reconegui com a semblant i no creï vincles de solidaritat quan se'ls diu nazis? Com, si han respost a manifestacions pacífiques i cíviques amb sarcasme en el millor dels casos o amb comparacions amb el feixisme en els més habituals? Que la violència també pot ser descriptiva és una cosa que s'aprèn ràpid, quan et descriuen.

La petició no és que defenseu ningú, ni tan sols que digueu que no heu dit el que sí que heu escrit. De fet, la petició que encapçala aquest article ja ni tan sols és a l'agenda de tanta gent que ha desconnectat. És més senzill: es tracta de reconèixer que va ser un error destrossar l'Estatut, que us vau equivocar menyspreant els moviments posteriors i, finalment, que ha estat injust qualificar de desafiament i fora de mida una consulta sense valor referendari, proposada de manera pacífica, acordada i legal.

A força de negar la possibilitat, l'heu descrit i materialitzat i heu fet el mateix amb la ficció nacional, identitària, econòmica i fins i tot afectiva. Les ficcions són comunes, i tan mítica és la Catalunya de fa mil anys com l'Espanya de fa tres-cents o dos mil. No us explico la ficció econòmica perquè aquí teniu la història recent. Però passa que algunes ficcions es respecten, sobretot les que serveixen per crear una certa diplomàcia de la vida.

Uns respectem que es creguessin que Espanya era el país del segle XX que deia que era i, ja que hi som, fins i tot la ficció democràtica espanyola. És el que té respectar afectes, creences i sentiments que, si tenen legitimitat en un costat, també n'haurien de tenir en l'altre.

Muhammad Alí ho va definir amb claredat quan li van preguntar per què no volia anar al Vietnam: “Cap vietnamita m'ha dit negre”. Cert, alguns convergents m'han dit pobre i s'emprenyen quan faig fabulacions sobre Millet o parlo de tabús com Caixa Girona. És veritat, un membre d'ERC de segona fila va trepitjar tres dels meus llibres en públic i pot ser que a la CUP qualifiqui algun dels meus articles de neoliberal. I alguna cosa deuen haver dit a ICV sobre el que he escrit de la dessalinitzadora i el deute de l'ACA, jo què sé. Amb tot, no passa de la traveta i del fang, el futbol és el futbol, que diuen. Però, sabeu què, cap d'ells m'ha dit totalitari, ni xenòfob, ni protegit, ni professor adoctrinador, ni ETA, ni m'han ridiculitzat per anar a una manifestació. És comprensible, el que m'acosta a ells és que mai m'han dit nazi.

A qui correspongui: el mal ja està fet, no ho empitjoreu. Se us acaben els adjectius i els sinònims. La distància a la qual heu situat la major part de Catalunya, es voti o no es voti d'aquí a un mes, fa inconcebible que hi hagi camí de tornada. Arribats a aquest punt, fins i tot pot ser que la independència sigui, a més d'inevitable, també per a vosaltres, a qui correspongui, el millor dels escenaris.