Un braç biònic permet fer vida normal a un amputat

Magnus, un camioner suec, va perdre el braç fins a l'altura del colze fa una dècada. Però des de fa 18 mesos condueix el seu camió entre la frontera entre Suècia i Finlàndia com si res. Una pròtesi implantada a l'os li ha retornat la capacitat d'agafar qualsevol cosa o tocar algú.

En els últims anys, el desenvolupament de la mecanotrònica (un neologisme per referir-se a la confluència de mecànica, electrònica i informàtica) ha permès el desenvolupament de pròtesis molt sofisticades. Paral·lelament, els avanços en neurociència han revelat tots els passos que hi ha entre pensar, moure un braç i que aquest braç es mogui. Per als amputats, faltava unir tots dos extrems.

És el que ha fet un equip de les universitats sueques de Göteborg i Chalmers liderat pel mexicà Max Ortiz Catalán. Van dissenyar un avantbraç biònic que li van implantar al braç, per sobre del colze de Magnus, un camioner que va perdre el seu fa 10 anys en un accident. I és un implant literal: per mitjà d'un cargol de titani van connectar la pròtesi a l'os. En aquest sentit, es diferencia poc d'un implant dental.

La part mecànica del sistema no es diferencia gaire d'un implant dental

"Però per dins del cargol hi ha una sèrie de connectors que transporten els senyals elèctrics cap a i des d'uns elèctrodes inserits en els seus nervis i músculs", diu Ortiz Catalán. Aquesta és una de les principals aportacions del seu treball, els resultats del qual han estat publicats a Science Translational Medicine.

Altres pròtesis ja responien a les ordres que rebien del cervell. Però el seu amo no podia apartar la vista de la mà si no volia destrossar el que estigués agafant, és a dir, no eren capaces de reproduir el sentit del tacte. I les que ho feien, com la mà biònica desenvolupada per un equip d'investigadors suïssos presentada a començament d'any, es va quedar al laboratori una vegada que van acabar els experiments.

"Magnus porta la pròtesi amb ell, la utilitza mentre juga amb els seus fills, quan es vesteix o quan treballa", recorda Ortiz Catalán. Ja fa 18 mesos que fa vida normal i cada dia aprèn a utilitzar-la més bé. Assegut al costat de l'investigador mexicà durant l'entrevista per Skype, assegura: "Aquest braç no és una eina, és el meu braç". Aquesta sensació de pertinença és una altra de les grans aportacions d'aquest treball. El fet de notar-ho estrany és la una de les causes de rebuig de les pròtesis convencionals.

No és una eina, és el meu braç", diu l'implantat

El sistema de comunicació entre la pròtesi i el cervell és bidireccional. Una acció pensada es converteix en informació que arriba fins a l'extrem escurçat dels nervis i músculs en forma d'impulsos elèctrics. Aquí, els elèctrodes la recullen i el sistema la descodifica i la transforma en una acció de la pròtesi. En sentit invers, un moviment dels dits o els braços és convertida en senyals elèctrics que viatgen braç amunt fins a arribar al cervell que les tradueix en estímuls.

"Ens hem concentrat en la sensació de contacte i pressió, que són de les més importants per a la manipulació d'objectes", explica Ortiz Catalán. Encara quedarien altres propietats del sentit del tacte, com la temperatura o la propiorecepció (sensació de si mateixa).

Però la transcendència del seu treball no és tant la possibilitat de retornar a un amputat la seva capacitat de sentir el que toca, sinó la manera d'implementar-ho clínicament per mitjà de l'ossiintegració perquè el pacient pogués fer una vida normal. Com diu Ortiz Catalán: "això crea una connexió íntima entre el cos i la màquina, entre la biologia i la mecatrònica".