La fúria dels nens consentits

Fa olor d'eleccions a Catalunya i a Espanya. Seria motiu d'alegria tornar a tenir l'oportunitat de votar (amb totes les garanties) però agafa un altre aire si precisem més aquesta olor que arriba. Fa pudor de tuf, paraula que la RAE defineix (2) com a “sospita d'alguna cosa que està amagada o per succeir” o (3) directament “pudor” (ve del grec que designa a un “miasma nociu”). El tuf que percebem aquí i ara és l'anunci inequívoc (mai reconegut) de campanya electoral. Amb aquest enunciat hauria de quedar tot clar: els lectors d'aquest diari saben de sobres el que pot significar estar en campanya electoral en aquest precís moment.

Sorprèn, malgrat això, constatar que vist des del prisma d'estar en campanya electoral, la nostra realitat política –que tant ens marca per bé o per mal– adquireix immediatament un significat que ajuda a explicar molts misteris i excessos. Si tant Mas com Rajoy estan ara mateix (des de fa molt més potser) en campanya electoral –sigui per a eleccions autonòmiques encara sense data o municipals al maig del 2015, totes dues amb les generals com a fons– s'entén més bé el seu enuig i aquest "mantenella y no enmendalla" que caracteritza els polítics poc propicis a qualsevol pacte en favor de l'interès general i comú dels ciutadans.

Sembla clar que Mariano vol treure rendibilitat –a la resta d'Espanya, s'ha d'imaginar– del seu impertorbable menyspreu a les minories (o majories, qui sap) que reclamen per a Catalunya alguna cosa semblat a la independència. Pocs tenen consciència real del que significa en aquest cas i en un món tan interconnectat l'expressió independència.

És també evident que Mas creu que si aguanta la seva vela d'autoritat institucional independentista resistirà millor l'embranzida imparable d'ERC, el seu aliat/opositor. I, qui sap, si no acabaran unint les seves forces en una futura majoria parlamentària, per a la qual no s'hauria ni de demanar permís a Duran Lleida. L'òptica d'estar ja en campanya electoral permet entendre aquesta i altres abraçades efusives que ja s'han demostrat eficaces a l'hora de desmantellar el veritable enemic dels uns i els altres: l'esquerra moderada, el socialisme en concret que va ser pare i realitzador a Espanya del, ja mític, Estat de benestar.

El vergonyós episodi de les targetes fantasma de Caja Madrid és la culminació de la cultura del nen aviciat insaciable

És clar que en aquestes campanyes electorals a blanc o negre –com a la lliga de futbol– ni el PSC ni el PSOE, tan perjudicats pels seus propis errors però l'espai polític dels quals encara existeix i està lliure, no s'hi senten gens còmodes. Segurament els passa una cosa semblat al que perceben els ciutadans pressionats cap als extrems per les inamovibles postures de Mas/ERC i de Rajoy. Els gladiadors electorals confien també en què una esquerra radical, com ara  Podem o Guanyem, acabi per liquidar l'odiat espai del socialisme reformista, el qual ha après que qualsevol canvi social és lent i gradual i que a la societat cal tractar-la amb cura i respecte.

Fa olor de campanya electoral fins al punt que la desobediència ha de fer seriosos mèrits perquè la tinguin en consideració. Les noves generacions no han estat educades en aquells mantres impresentables: “Als nens desobedients els cauen les dents”, ens deien a la meva època mentre intentaven convèncer-nos que menjar peix servia per aprendre a nedar o que una senyora amb panxa d'embarassada estava així perquè no haver anat al lavabo. Així vam créixer alguns escèptics que mirem avui els defensors de la desobediència com qui veu el nen consentit que munta una marraneria quan no té les bambes amb la marca de moda o el seu pare li nega un gelat.

Nens consentits és l'expressió adequada per definir les rebequeries polítiques que vivim i que, en ple atac de fúria, obliden tot el que no sigui satisfer els seus desitjos i obsessions. Uns dirigents sobreprotegits i capritxosos són capaços de muntar campanyes electorals en comptes de dedicar les seves energies a apropar-se a la realitat. El cas Pujol és un clar exemple de l'autosalvaguarda d'un dirigent que va fer prevaler, com un nen malacostumat, els seus propis desitjos, sempre insatisfets. El vergonyós episodi de les targetes fantasma de Caja Madrid –més de 15 milions d'euros defraudats, escombrats– és la culminació de la cultura del nen aviciat insaciable.

La corrupció caracteritza aquesta colla de nens consentits transformats en adults voraços o en dictadors de moralitat i ideologia que conviden ciutadans crítics i cultes a ser ovelletes dòcils que fan servir significats trucats i banals frivolitats. Per aquest motiu el futbol ho envaeix tot i és capaç de destrossar emissores abans fiables i tot, avui entretingudes també (Catalunya n'és pionera) en un superficial hi! hi!, ha! ha! o en reportatges de proximitat sobre la merceria de la cantonada (creieu-me, ho vaig sentir la setmana passada a la nova emissora pública de la ciutat de Barcelona). Es tracta de viure en un país (en català o en castellà) que és com un col·legi de monges comandades per capritxosos nens consentits?

Margarita Rivière és periodista