El triomf empíric de l’Espanyol

Ajustat a la seva realitat, l'Espanyol ha recobrat el color i el futbol, la contra i la competitivitat que poden fer tremolar qualsevol. Com la Reial Societat, a qui va faltar idea i planificació, per més que les jugades homèriques de Vela esvalotessin el galliner. Però li falta un soci i això és molt davant un Espanyol que mou les línies al compàs i que té Sergio García, el geni de la pilota.

Com Groucho Marx, sempre disponible a canviar de principis, Sergio González va rebutjar el seu manual, el de la possessió i la filigrana, per tirar d'empirisme pur, pragmatisme al cub. Així, l'Espanyol ja no aspira a destil·lar un futbol de saló, amb el toc i passada per bandera, sinó que atén a les seves limitacions per fer en dues passades el que abans es pretenia fer en 10. La defensa no s'embolica a la sortida i aixeca el cap per escodrinyar el que té al davant, per llegir els desmarcatges de Caicedo i Sergio García a les bandes. I en un d'aquests moviments, Sergio, futbolista amb fèrula —doble factura dels ossos del carp— i sobretot tocs màgics, la va fer ben grossa. El va ajudar, en qualsevol cas, Zaldua, un lateral amb el futur als peus però que, impacient, perd el lloc perquè li sobren les forces per cobrir el carril. Per la qual cosa Sergio en va tenir prou amb un ball de maluc per desfer-se de Mikel González. Carrera, línia de fons i pilota a l'arribada de Caicedo (que hi va posar intenció però no el peu) i de Lucas Vázquez, que la va bressolar primer i la va enviar a la xarxa després. Glòria de Sergio i victòria de Lucas, que creix en cada duel perquè li sobren cames pel regateig i la galopada.

Poc va replicar d'inici la Reial, estèril a la sala de màquines perquè Granero i Pardo van anar a petar a la banqueta. I Canales, que per molt bon peu que tingui no serveix per dirigir sinó per fer accelerades, per aquelles passades que ningú no veu. El problema és que ningú li va passar la pilota, esbravats Zurutuza i Prieto. Massa deficiències per descompondre l'Espanyol, que ja no toca però sí que es defensa de meravella, gairebé sempre en camp aliè i amb una intensitat immune al desànim. I com a exemple Caicedo, que tant li fa córrer cap a endavant com cap a enrere, generós al màxim amb la causa.

El que passa, no obstant això, és que l'equip txuri-urdin no es venç mai, com ja va demostrar davant el Madrid i el Celta. Impulsats per Vela, que ja torna a agafar el punt a la Liga, Íñigo Martínez va enviar la rematada als núvols i Agirretxe va deixar la marca de la pilota al pit de Casilla. Tampoc no va estar encertat Gaztañaga. Tres ocasions i zero gols, càstig que va penalitzar l'Espanyol perquè té ofici, capaç de cantar non-non quan el rival està desvetllat. O d'agitar-lo en l'últim sospir amb una altra contra, amb un Montañés que va posar el centre amb l'exterior del peu perquè Stuani hi posés el llaç.