L’esgarrifança de ‘[REC]’ torna a Sitges

Era el 26 d'octubre del 2006. “Me'n recordo perfectament perquè és el dia del meu aniversari”, explica l'actriu Manuela Velasco. “Vam rodar un pla del parc de bombers, just a l'inici del primer film de la sèrie”, assegura Jaume Balagueró. Set anys després, la saga [REC] s'acomiada sense estar-se de res amb el seu quart i últim episodi. “No n'hi haurà més”, assegura Balagueró, cocreador al costat de Paco Plaza d'unes pel·lícules que han marcat el cinema espanyol, “i la picada d'ullet final és senzillament això, un detall per a fans, no per deixar portes obertes". Ahir [REC]4 va inaugurar el festival de cinema fantàstic de Sitges, que torna al certamen on va començar tot el fenomen. A hores d'ara ja ha recaptat més de 15 milions d'euros a Espanya (la taquilla sumada de les tres primeres) amb un cost de poc més de 10 milions (sumats els quatre films), s'ha venut per tot el món i fins i tot ha tingut versió nord-americana (Quarantine).“No han estat pel·lícules cares, sinó que s'han realitzat amb més passió que diners”.

El certamen, a més, acull una exposició a la Casa Bacardí amb vestits, pròtesis, fotografies, documents i tot tipus de material de la saga, i avui se'n presenta un exhaustiu llibre resum. Aquí va arrencar el seu èxit, quan el públic es va tornar boig veient-la… i el palmarès va confirmar el seu triomf. Velasco rememora: “La nit de l'estrena no vaig poder dormir, vaig passar la nit de lloro per l'excitació. Quan vaig marxar, vaig comprar el coixí de record… i el tinc al llit encara avui”.

El món ha canviat en set anys. El cinema, encara més. “La primera [REC] era gairebé experimental”, diuen Plaza i Balagueró, que van codirigir la primera i la segona. Plaza ha realitzat la tercera i Balagueró, la quarta: “Juguem amb el fet que tot el que es veia en pantalla estava rodat per càmeres que apareixien en la trama, jugant amb la idea del found footage [pel·lícules realitzades amb un suposat metratge rodat per afeccionats]. Vam repetir la idea amb la segona, perquè la narrativa així ho exigia. Però Paco la va abandonar al mig de la tercera i jo ho he fet gairebé per complet ara. El que era trencador fa set anys, avui està desgastat. Hem creat espectacles diferents. No volíem fer quatre pel·lícules de genis experimentadors que es reinventen en cada pas. Són pel·lícules pensades per a l'entreteniment”. A la paperera han quedat descartades idees com les de filmar dues pel·lícules alhora, com si fossin dos equips de televisió que s'entrecreuessin en el ja famós edifici del terror de la sèrie, a la rambla de Catalunya, 34, i que s'haguessin estrenat simultàniament.

Això sí, han mantingut el mateix esperit de crear terror claustrofòbic i sagnant amb infectats que devoren els qui troben al pas, d'ambientar la trama en llocs singulars (l'edifici per les dues primeres; un saló de noces, en la tercera, i un vaixell a alta mar, en la quarta), de triar protagonistes heroïnes lluitadores i imbatibles. A REC tot té una lògica, tant que mai s'escolta la paraula zombi, sinó que se'ls denomina infectats: en la quarta, el cercle acaba tancant-se i explicant-se. I encara més, en aquesta clausura, que arriba a les sales comercials el 30 d'octubre, hi ha homenatges a Alien o a La cosa, però és sobretot, autoreferencial, diríem que meta REC. “És filla de la saga, agafa tot l'anterior, ho absorbeix i li dóna forma. Fins i tot riu de si mateixa”, assegura Balagueró. Si la trama de les tres primeres passa en menys de 24 hores, ara la periodista protagonista és traslladada a un vaixell en quarentena, on un equip de metges intenta trobar un retrovirus contra la infecció. En total passen tot just tres setmanes des d'aquella mítica frase d'Ángela Vidal, la reportera televisiva a la qual dóna vida Manuela Velasco: “Grava-ho tot, Pablo, per la teva puta mare!”. “Pot ser que la primera fos hiperrealista, aquesta ja no. Aquí reflexionem més sobre el que torna la gent violenta. És cert que el cinema fantàstic està connectat amb la realitat, però nosaltres no tenim res a veure amb l'ebola actual”. Hi ha, per descomptat, lloc per a la samarreta blanca d'Ángela: "S'ha convertit en una icona del cinema de terror".

El novembre passat, Balagueró va filmar l'últim pla en una piscina d'ones a Astúries que s'assembla al mar tempestuós de les últimes seqüències. “Paco i jo tanquem set anys de la nostra vida. Han estat molt bonics. Els devem moltíssim a aquestes pel·lícules. A Manuela la veneren al Japó, per exemple. És estrany, és clar. Ens coneixen com els directors de REC. No m'importa. Vull fer coses diferents, properes a altres títols meus com Mientras duermes. Tot i així, avui a Sitges, a mi m'envaeix la nostàlgia”. La Niña Medeiros, el gran anatema de la saga, pot descansar en pau.