El forat polític de Caja Madrid

Caja Madrid, que va arribar a ser la quarta entitat financera d'Espanya amb més de set milions de clients i va guanyar en els anys de la disbauxa immobiliària més de 2.000 milions d'euros en un sol any, es va convertir durant les últimes dues dècades en un refugi ben remunerat de desenes de polítics als quals els grans partits premiaven pel seu poder intern o fidelitat. Aquells privilegis, molts anys després, han desencadenat un colossal escàndol i una cascada de cessaments o destitucions per l'ús sense control de les targetes de crèdit.

La naturalesa d'una institució financera governada pels partits polítics, que imposaven el president i triaven la majoria del consell d'administració, va generar unes dinàmiques que van convertir Caja Madrid en una font de recursos econòmics per a les tres formacions (PP, PSOE i IU) amb representació en les institucions madrilenyes. Aquests partits podien deslliurar-se de pagar sous a desenes de dirigents (que cobraven de Caja Madrid) i finançaven altres despeses (les seves fundacions es repartien un milió d'euros a l'any) a càrrec de l'entitat financera que governaven ells mateixos. En algun cas, els privilegis van arribar a familiars de polítics col·locats en algun dels múltiples òrgans de Caja Madrid. Les esposes de Salvador Victoria i Francisco Granados, dos consellers del Govern d'Esperanza Aguirre, van ocupar llocs al consell d'administració de Caja Madrid Pensiones a raó de 1.800 euros bruts al mes. Cap tenia coneixements financers per ocupar aquests llocs, com molts dels polítics del consell d'administració.

El 1999, EL PAÍS va publicar que Caja Madrid regalava targetes de crèdit als seus consellers amb un límit de 900 euros al mes (10.800 euros a l'any) per a despeses que no havien de justificar. “Jo no he tocat mai els fons de l'Ajuntament per a despeses de representació, per a això utilitzo aquesta targeta”, va reconèixer llavors l'alcalde de Majadahonda, Ricardo Rometo de Tejada, conseller de Caja Madrid. Altres beneficiats van explicar que pagaven amb aquesta targeta el lloguer de locals on els seus partits portaven a terme actes.

Aquella notícia i d'altres de semblants sobre el cobrament de dietes per part de diputats i regidors en empreses públiques va fer que el Govern de la Comunitat de Madrid, presidit llavors per Alberto Ruiz-Gallardón, inclogués en la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos del 2000 un fre a aquestes pràctiques: “Quan la participació en consells d'administració l'exerceixin diputats nacionals, senadors, diputats regionals, alts càrrecs de la Comunitat de Madrid o de les corporacions locals, només s'hauran d'abonar indemnitzacions per despeses de desplaçament i àpats, però s'eliminen les dietes per assistència als òrgans”. José María Aznar, llavors president del Govern, va anunciar aquell any una mesura exemplificant al programa electoral del seu partit: “Promourem la supressió de les retribucions a alts càrrecs per assistències als consells d'administració dels ens i les societats de titularitat pública, sense perjudici de la continuïtat i el reforç dels mecanismes de supervisió".

El límit mensual de la targeta de crèdit per a despeses sense justificar va passar de 900 euros el 1999 a 2.000 euros en plena crisi econòmica, quan l'entitat financera ja estava a tocar del naufragi. No hi havia cap contracte escrit que establís les condicions d'aquest privilegi, era una comunicació verbal.

La fallida de Bankia, entitat creada per la fusió de Caja Madrid amb sis caixes més per fugir de la bancarrota, ha destapat ara aquelles pràctiques que tots els partits coneixien —“quan pagàvem àpats, el partit sabia que ho fèiem amb la targeta de Caja Madrid”, assenyala un exconseller—, ho consentien i en gaudien.

La Fiscalia Anticorrupció considera que darrere d'aquestes despeses es pot amagar una apropiació indeguda. Les conclusions de l'informe elaborat pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) sobre l'ús de targetes desborden els límits del que és assumible en concepte de despeses de representació: dels 15,6 milions entre el 2003 i el 2012 gairebé sis milions corresponen a diners trets en efectiu de caixers o compra de roba, complements i alimentació en grans superfícies. L'informe no detalla el nom de les persones que van utilitzar la targeta d'aquesta manera tan irregular. Figuren a la llista dels que se'n van beneficiar 28 polítics del PP, 15 del PSOE, quatre d'Esquerra Unida i 10 sindicalistes, a més de diversos empresaris, entre els quals el que va ser president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, i l'actual cap de la patronal madrilenya, Arturo Fernández.

Cinc consellers sense càrrecs executius a Caja Madrid han negat a EL PAÍS que traguessin diners en efectiu amb aquesta targeta, que no sabien que es pogués fer, que només van pagar àpats o viatges i que entenien que tot era legal encara que no haguessin de justificar les seves despeses. “La targeta deixa un rastre de l'establiment on s'ha utilitzat i, per tant, el control era perfectament possible. Ens van dir que amb la targeta podíem pagar viatges quan érem fora de Madrid i ens convocaven a alguna reunió, per comprar llibres relacionats amb els afers de la caixa i per a altres despeses de representació com àpats o algun regal que haguéssim de fer relacionats amb el nostre càrrec".

El PSOE ha endegat una investigació interna per definir si els 15 afiliats al seu partit que en diferents etapes van ocupar llocs remunerats a Caja Madrid van fer un “ús indegut” de les targetes de crèdit. La resposta s'amaga en un arxiu que guarda l'Audiència Nacional on suposadament figuren detallades les despeses amb targeta que van fer els 65 implicats.