Draghi fa un pas més cap a les compres de deute públic

Diuen els seus polítics que Nàpols és “la perifèria de la perifèria”, i potser per això la ciutat més gran del sud d'Itàlia va rebre el dijous el Banc Central Europeu (BCE) amb els braços aixecats, amb pots de fum, amb centenars de joves bramant consignes contra els els capitostos de l'euro. Des d'un dels turons de la ciutat, al palau de Capodimonte, Mario Draghi va explicar que la recuperació continua sent “feble, fràgil i desigual”, una malaltia econòmica que inclou un llarg estancament, l'atur en màxims i el fastig dels joves napolitans —i de molts altres indrets— en el vuitè any de crisi. Davant aquests símptomes de depressió, el cap del BCE va anunciar que començarà a comprar actius privats a mitjans de mes, malgrat la irritació a Alemanya. Aquestes compres, combinades amb tot l'arsenal de mesures extraordinàries(tipus d'interès negatius, barres lliures de liquiditat i altres), tenen un sol objectiu: ancorar les expectatives d'inflació, amb els índexs de preua aproximant-se perillosament al 0%. El BCE es dóna “uns mesos” per avaluar els resultats. En cas que els preus continuïn inflant-se, està “llest per prendre altres mesures no convencionals”.

Draghi continua fent passos petits però decidits en aquesta direcció, sabent que només li queda una bala: les compres de deute públic a l'americana, que el banquer central ni tan sols no s'atreveix a esmentar pel seu nom per por de l'inevitable fogot de Berlín. Els EUA, el Regne Unit i el Japó les han usat generosament durant la crisi; entre les grans economies, només l'eurozona les defuig, malgrat que les seves constants vitals són pitjors. El BCE incompleix de forma flagrant el seu mandat —la inflació està en el 0,3% i baixant, lluny de l'objectiu del 2%, i Draghi no aconsegueix modificar les expectatives—, però s'aferra a la falta d'acord polític per no activar el denominat quantitative easing. “És paradoxal que el BCE sempre ha presumit d'independència política; aquesta explicació és només una mala excusa”, apuntava ahir a la nit Ángel Ubide, del Peterson Institute.

Els analistes, les grans entitats financeres i la banca d'inversió veuen molt possible les compres de deute públic el primer semestre del 2015, sempre que les coses continuïn igual de malament. Fins llavors, el mercat mesura al mil·límetre les paraules del BCE i els potencials efectes de les compres d'actius privats: Draghi va explicar que començarà amb les cèdules hipotecàries (i altres covered bonds) a mitjans d'octubre, i amb les titulitzacions de crèdits a pimes (els anomenats ABS) abans de final d'any. Aquests dos programes de compres duraran almenys dos anys. Juntament amb les subhastes de liquiditat, el BCE espera ampliar el seu balanç entorn d'un bilió d'euros. Però no queda clar com aconseguirà aquesta xifra en dos mercats relativament petits, i amb una banca que ha mostrat escàs interès per les primeres subhastes de liquiditat a tipus ultrabaixos.

Centenars de joves es manifesten contra l'entitat central a Nàpols

Per tot això, Draghi va ser deliberadament ambigu. I els mercats van reaccionar amb baixades d'entre el 2% i el 4% en les grans borses; l'Ibex va caure un 3,1%.

Algú esperava més. I tot i així va haver-n'hi molt. El cap del BCE va confirmar que comprarà ABS de països com Xipre i Grècia, malgrat que així assumeixi grans riscos. Això sí, per a això tots dos països hauran d'estar “sota un programa de la UE”: això condemna Grècia a sol·licitar un tercer rescat europeu quan expiri l'actual, a final d'any, si vol que el BCE compri actius grecs.

La política monetària té un polsim de ciència i la seva bona dosi d'art. Les compres d'actius privats busquen injectar diners frescos en l'economia perquè els bancs es decideixin a prestar, i les empreses i les famílies a demanar prestat: així sona la música de l'anhelada recuperació; així, en teoria, apareix la màgia de la confiança. D'aquesta manera els preus podrien donar alguna alegria i espantarien la temuda deflació, un mal econòmic difícil de combatre en el qual consumidors i empreses ajornen les seves decisions de compra i inversió i tot s'acaba embolicant d'una manera fenomenal. Per aclarir l'horitzó, Draghi adverteix que ja no n'hi ha prou amb la seva vareta: França i Itàlia “han d'activar les seves reformes”; Alemanya “ha d'utilitzar el seu marge fiscal” i invertir. Però les capitals li responen amb evasives. París i Roma incompliran les metes de dèficit i continuen cuinant les reformes; Berlín es nega en rodó a gastar el seu sacrosant superàvit, i Brussel·les és al mig d'un buit de poder. A Europa li queda Draghi, amb les seves compres d'actius privats i aquesta última bala de les compres de deute públic, que el dijous el president es resistia a esmentar a Capodimonte sabent que això és pecat mortal en Alemanya. Fora del palau i d'aquests debats complicats, ressons d'un volcà: “Inseguretat laboral, pobresa, especulació: alliberem-nos de el BCE”, deien els manifestants al peu del Vesubi, a la regió que Roberto Saviano va retratar per la seva Gomorra.