_
_
_
_
CRÍTIQUES

Afinada memòria

ELS CASTELLANS

Jordi Puntí

L'Avenç

133 pàgines. 13 euros

Els castellans és un llibre ben petit i una mica marginal, com si existís una mica de cantó. El publica L'Avenç a partir de la sèrie d'articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va anar donant a la revista del mateix nom al voltant del seu poble i la seva infantesa: la grimegia de la joventut perduda, la nostàlgia d'aquell moment, la ploramica del joc al carrer i tota la mandanga.

Doncs, no. Exactament al revés: el talent literari ha estat aquí l'eina clau per blindar el text contra el meliflu ensucrament o l'entotsolament falsejador del passat viscut. El resultat és un conjunt de relats d'arrel autobiogràfica lliurement manipulada i ple de sentit comú: els relats fan olor, respiren i parlen com es parlava fa 30 anys. A través d'anècdotes, personatges, espais i records Puntí traça la geografia dels prejudicis socials i de la por d'allò que és diferent; serveix, de fet, un antídot potent contra la mentida de la memòria i la nostàlgia.

Amb anècdotes, espais i records, Puntí traça la por d'allò que és diferent a "Els castellans"
És un observador resistent a la nostàlgia banal, astut analista de la seva maduració moral

El text no amaga la seva naturalesa literària i narrativa, però vol ser essencialment veraç a l'hora d'atrapar vivències d'època molt precises i molt fàcils de traslladar a d'altres ciutats que no siguin el Manlleu de l'autor (malgrat el que diu el mateix Puntí). Però encara diu millor una altra cosa: "la memòria sempre es deixa magrejar, tendeix a l'exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica".

L'oportunitat sociopolítica del moment li ve rodada: el catalanisme de dretes s'ha ocupat sovint de disfressar o menystenir l'evidència del creixement de Catalunya com a societat tacadíssima d'orígens extracatalans, mentre que l'esquerra ha estat menys glamurosa i sap ben bé que el mestissatge i la barreja de persones i procedències és la costum del lloc.

Aquest llibre ni és de dretes ni és d'esquerres, perquè és el llibre honest d'un novel.lista tan valuós com a Maletes perdudes, però, a més, pot deixar amb un pam de nas tots aquells que ficcionalitzen mitificadament els orígens immaculats, i no hi ha res de res que sigui immaculat.

D'entrada, sembla que els protagonistes són els castellans, és a dir, les famílies i els nanos nascuts a Catalunya de famílies de la immigració peninsular: els seus ritus, les seves escoles, el seu castellà, el seu accent, les barriades i les seves cases, les seves manies i els seus consums (les pipes, les músiques o les paraulotes que diuen). Però aquesta dimensió de crònica i retrat d'època té la virtut de ser el canamàs on creix la veu d'un observador intel.ligent i perspicaç, resistent acèrrim a la nostàlgia banal i, a canvi, astut i perceptiu analista de la maduració moral del mateix narrador.

Les fotografies en blanc i negre —de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda— se'ns enduen tan de pressa al passat de descampats, botigues, bars, cinemes, pilotes de plàstic, bassals crònics i runa esparsa com el text mateix. O com les frases fetes, o els màdelman o un inventari tan incalculablement fidel com aquest: "Kriptonita, comanxe, fitipaldi, canyardo, xarnego". La millor és canyardo perquè ho diu tot d'una tacada: n'hi ha més, és clar, i també hi surten, però el veritable dring de veritat poètica d'aquest llibre el fa la barreja de pietat sense fe i lucidesa sense crueltat. Ni amb si mateix ni amb els canvis ni, per descomptat, amb els castellans, malgrat la seva "xuleria innata", malgrat la manera en què jugaven a la màquina del millón, malgrat les indumentàries i la gomina i la samarreta de màniga tallada.

La barreja del personal indígena i el foraster (falsament foraster) va començar molt d'hora i com qui diu sense voler: de cop tots plegats es trobaven ja amb 13 anys fent el BUP al mateix institut, per cert després de l'estrany quiasme sociològic que descriu molt bé: "Vet aquí el salt mortal del catalanisme burgès: en virtut d'una millor educació [a la Salle o a les monges], els catalans triaven per als seus plançons la llengua que parlaven els castellans", com si fos veritat allò que li passa a l'autor, que mentre mira fotografies de nens de llavors "no sabria dir si són fills de castellans o de catalans, no hi ha manera de saber-ho".

Al final el que va passar és que van arribar els moros, i torna a començar.

Les imatges del llibre ajuden a transportar el lector al passat de fa 30 anys que descriu Jordi Puntí.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_