Papers (catalans) del club Dickens

En El Casalot m'he recreat premeditadament en el vessant romàntic dels esdeveniments quotidians. Em sembla que no havia tingut mai tants lectors com en aquest llibre", escriu l'agost de 1853 Charles Dickens (1812-1870) com a prefaci de "potser la seva millor novel·la" (G.K. Chesterton) o "la novel·la canònica", segons Harold Bloom a, és clar, El cànon occidental. Potser cap obra simbolitza millor la relació del gran escriptor anglès amb Catalunya: fins fa amb prou feines tres anys no estava ni traduïda al català (des del maig del 2008 gràcies a la tasca, tant elogiadíssima com extenuant, de Xavier Pàmies) i les vendes no han arribat ni de lluny al miler d'exemplars. "Ara podem especular si és un tema de preu i sí que es llegirà quan surti en edició de butxaca; o si tots els seus lectors són gent gran i que, per tant, el llegeixen més en castellà o si al lector català d'avui no l'interessa Dickens", exposa el ventall Jordi Cornudella, editor de Grup 62. L'episodi és la punta de l'iceberg del que bé podria ser una novel·la per entregues d'un autor cabdal de la literatura universal, de qui dimarts serà el bicentenari del seu naixement, però que aquí arribà tard, si bé fa 80 anys semblava que ho havia de ser tot (amb polèmica sobre la traducció inclosa) i ara no sé sap ben bé el què.

El primer Dickens en castellà és de 1847;el primer en català no arribarà fins al 1892

El realisme 'idealista' de l'anglès era més del gust de l'ideari noucentista

"L'aurèola de les versions de Carner han acabat fent de tap", creu Marcel Ortín

Els experts no troben cap mena de petja dickensiana en la literatura catalana

Dickens arriba força tard a Catalunya. "Però no és un problema d'ell: hi ha poca traducció en català en general i fins al final del XIX no hi haurà gaire cosa, i quan hi sigui serà francesa i l'anglesa serà abreujada i generalment sortida del francès", emmarca Marcel Ortín, professor del Departament de Traducció i Filologia de la Universitat Pompeu Fabra i un dels estudiosos de la presència catalana del pare de David Copperfield.

El fet que la recuperació del català com a llengua literària se centri en autors locals explica que mentre la primera traducció al castellà de Dickens sigui d'un matiner 1847 (La campana de los difuntos, a Málaga), la primera en català trigui 45 anys: és el relat Lo magatzem d'antiguetats, aparegut en el fulletó de La Renaixensa el 1892. Dos anys després arribaria, sota l'ègida de la mateixa capçalera, Los temps difícils, amb versió del mateix ideòleg del diari, Pere Aldavert. No n'hi haurà més que cinc a afegir a aquestes dues fins al 1924: una recepció ocasional. Però serà fins llavors, quan passa tot el contrari i es converteix en una rebuda "sense paral·lel en la literatura catalana si no és en les traduccions de Shakespeare", segons Ortín.

La clau de volta és doble: es diuen Noucentisme i Josep Carner. "Joan Maragall, malgrat la seva germanofília, havia escrit: 'El meu novel·lista és Dickens' i un escriptor com Josep Pin i Soler hi sentia tal devoció que tenia la col·lecció de les obres de Dickens que feia Hachette el 1907... però el més gran admirador era Carner, que el 1918 traduïa 'Una cançó nadalenca', seguida de 'Novel·la de vacances".

El futur príncep dels poetes catalans havia llegit Dickens de petit en les traduccions que apareixien als fulletons del Diario de Barcelona; segurament allà també en llegí la necrològica que va fer Francesc Miquel i Badia. Però l'interès intel·lectual deuria venir, segons defensen Ortín i la també especialista Sílvia Coll-Vinent, mitjançant Chesterton. "Dickens serveix de contramodel a la novel·la realista-naturalista imperant llavors, des de Zola a Tackeray, menys del gust noucentista. El seu és un realisme no determinista, amb més elements romàntics i idealistes i amb un punt humorístic... És un realisme més fantàstic, del qual és força partidari un Chesterton amb molta prèdica a Catalunya", diu Ortín.

En l'aire dels temps hi ha també la preocupació per la sequera que viu la novel·lística catalana i la necessitat de revifar el gènere. En plena discussió teòrica arribarà l'oportunitat de Carner. Ell, que com a director de la Biblioteca Literària (1918-1921) ja havia colat el Dickens nadalenc, rep el 1928 l'encàrrec de Joan Puig i Ferrater de traduir les tres obres emblemàtiques de l'anglès —Pickwick, David Copperfield i Grans Esperances— per a l'estrenada aquell mateix any Biblioteca A tot vent d'Edicions Proa. Per moltes raons, entre les quals també hi havien certes urgències econòmiques (s'havia fet fer una casa al barri barceloní de La Salut, o sigui que les 2.500 pessetes pel Copperfield i les 1.800 per Grans esperances li anaven de meravella), s'hi posa molt de pressa i el setembre de 1930 la traducció del Pickwick (Documents pòstums del Club d'aquest nom) ja estava "enllestida i lliurada a l'editor", com deixarà escrit en una carta. Sortiria el 1931; i el 1934 ho faria "aquella fina delícia daurada i grisa" que era Les grans esperances de Pip. Tot i ser entregat llavors, el David Copperfield no veuria la llum fins al 1964. Tots ells completarien la presència dickensiana a la col·lecció de color taronja que Pau Romeva (expert en Chesterton) havia encetat el 1929 amb el seu Oliver Twist.

Però a Carner li interessava també ( o més) el tema de la llengua. "Aquest realisme més fantàstic no demana un llenguatge fotogràfic, no cal que reprodueixi la llengua de la realitat, pot ser més lírica i aquest discurs li va perfecte a Carner, que vol aprofitar el gènere com a vehicle d'experimentació lingüística, ho pensa algú que està treballant al costat de la reforma de Pompeu Fabra; les novel·les seran el seu laboratori lingüístic", fixa Ortín. La llengua que caldria tenir...

Les seves versions són rebudes amb entusiasme per patums com Cèsar August Jordana, Rafael Tasis i, fins i tot, ja en els anys 60, quan el Copperfield, per Joan Oliver i, amb més matisos, per Joan Fuster. Als 80 i els 90, la quantitat d'arcaismes, neologismes de collita pròpia i recargolament sintàctic enerva estudiosos com Xavier Pericay, Ferran Toutain i altres, que hi veuen la mà del Noucentisme.

"Carner és un dels més grans escriptors catalans del segle XX però les seves traduccions de Dickens són, com a mínim, discutibles", apunta Joan Sellent, que el 2003 va vertir de nou David Copperfield al català per a Destino, en una altra elogiadíssima versió, "amb un model de llengua més proper a la parlada", com la defineix ell mateix.

"Dickens, en mans de Carner, és més artificiós del que és en realitat; les frases són més fàcils en l'original que en la traducció; les estructures sintàctiques són correctes però estan entrades amb calçador; adorna el lèxic i fins i tot els personatges d'un matrimoni es parlen en la intimitat de vós... El resultat són frases interessantíssimes i d'alta creació però molt allunyades del to i l'artifici de l'original... Les novel·les de Carner són les seves traduccions de Dickens i, tot plegat és fruit del programa polític noucentista", pensa Sellent. Però en fa una distinció: "Com que el to del narrador de Pickwick es belluga en la pompositat còmica i en el dir recargolat, Carner està com un peix a l'aigua. Allí és extraordinari, però amb el narrador més neutre de Copperfield, l'estil de Carner dista més del de Dickens".

"És clar que són molt bones, però tenen unes alternatives lingüístiques i gramaticals que fan que avui sonin rares; hi ha una complicació en la llengua de Carner però també és veritat que el lector d'avui hauria de poder acceptar-ho com a repte; ja ho feia el de la seva època però ara això s'ha perdut", apunta Ortín. L'estudiós fa un pas més: l'aurèola de prestigi de les versions de Carner han acabat essent "un tap, un inhibidor" a vegades de la lectura del mateix Dickens en català, però també "perquè haguessin sortit noves traduccions; el model de llengua ha canviat i també el que s'espera d'un traductor literari; avui no són escriptors sinó professionals que no volen experimentar amb la llengua sinó posar-se al seu servei i al del públic del seu temps".

En aquesta línia, Sellent creu que "els perills de Carner són més els seus hereus que ell mateix, que en les traduccions dels 60 i, sobretot, dels 70, van aconseguir que els personatges de les novel·les traduïdes al català parlessin molt artificiosament i això que ja són gent coetània".

"Sí, a Carner hi ha refistolament, se n'allunya molt, però en fa una meravella; tingué la capacitat de fer-se clàssic", exposa Cornudella, que per això vol tornar a posar en circulació després d'anys d'absència de les llibreries, l'edició de Pickwick en butxaca a l'octubre, a banda d'haver fet "treure la pols" a la versió de Romeva d'Oliver Twist (La butxaca).

"Hi ha força professors universitaris que ens demanen el Pickwick", justifica l'editor de Grup 62, que trobaria bé que hi haguessin més versions, "però el mercat editorial català no ho pot suportar". En qualsevol cas, Dickens és vigent? "Es llegeix molt menys del que es mereix", certifica Cornudella. Sembla passar el mateix en el gremi dels escriptors. On és la petja? "No la sé veure; fora del cas de Neus Canyelles, amb la seva La novel·la de Dickens, potser en el darrer Jordi Puntí de Maletes perdudes; donades les circumstàncies històriques, és normal que el referent sigui més Rodoreda que Dickens".

"El seu model no encaixa bé en les propostes de caràcter existencialista i el tipus de realisme dels anys 60; el seu romanticisme es veu probablement antiquat", pensa Ortín. El fil de continuïtat estava trencat. "No, ja no és un model, la quota realista ha estat més afrancesada, amb Flaubert i Balzac", apunta el professor de literatura i crític Manel Ollé. "Tant de bo tornem a trobar-nos!", acaba Dickens el seu prefaci a El casalot...