"Pensem que som superherois"

Ens trobem davant d'un d'aquells músics potser no gaire conegut pel gran públic, però que en el món professional està a totes les salses. És Eduard Iniesta, un barceloní de 43 anys, que amb una mica de pinta de geni despistat arriba escoltant música a l'iPhone —és un fan de l'aplicació Spotify— i partitures escrites a mà. Ha guanyat el Barnasants d'enguany, un festival de cantautors, sense ser ell un cantautor, fa de tot: bé, es fa les cançons ell mateix i té missatge. "Un dels grans problemes de la societat és la supèrbia de la gent", en comenta l'autor del deliciós disc Set Pecats (Temps Record), on la mandola és protagonista. Parlem de la supèrbia, perquè insisteix Iniesta: "Aquest pecat és molt present en la nostra societat. Ens falta conèixer els límits i pensem que som superherois".

La conversa s'allunya de la música i se centra en el moment "intel.lectualment light" en què vivim: "El narcisisme —assegura— és un element del pecat, l'altre element és la por. I això darrer ve per motivar-ho tot amb un sedàs emocional".

Iniesta, però, apunta que "hem de ser més racionals. Un artista ha de posar raó". A més, recorda que "quan crees t'alliberes de les pors". L'artista ha de ser més valent? "L'artista ha de denunciar el que creu que no funciona a la societat".

Eduard Iniesta, de mirada inquieta, ho té tot al cap. No li cal pensar gaire les respostes. La conversa flueix com la seva música, segura i valenta. I ell és un home que domina 40 instruments de corda, citem-ne alguns: bandúrria, bouzouki, guitarra portuguesa, laghouto, llaüt, mandocello, mandola, mandolina, mandolina italiana, saz, sitar, tanbur, tamburas i tzouras, entre d'altres.

Es declara artesà, una tendència en augment en la indústria musical actual. "Quan posem pel mig les tecnologies, ho podem fer tot", apunta Iniesta, però manifesta que "l'emoció supera la tècnica. En aquest darrer disc, aquest enamorat de la música mediterrània i pare de dos fills ha deixat de banda la visita als estudis i ha preferirt fer-ho a casa, "per tenir la primera presa, la bona". Iniesta confessa que en els seus àlbums anteriors " perdia emoció en els discos". Encara més, admet que li agraden més les maquetes.

A més de parlar d'elements pecaminosos, Iniesta denuncia que "avui és fàcil fer un bon disc amb la tecnologia que tenim, però l'altra cosa és anar a un concert perquè ha de ser millor llavors, sincer".

La seva història d'amor amb la música és curiosa. D'amor a primera vista. Als sis anys es va enamorar de la bandúrria quan va veure una tuna en una primera comunió. "És el pitjor instrument per començar", admet Iniesta. Sobre el reconeixement públic que tenen artistes del seu perfil, aquest intèrpret superdotat assegura que sempre ha estat "en segona fila, com molts músics d'aquest país". Per Iniesta, "el reconeixement depèn del gènere, no de la qualitat" i dispara: "És polític que es prioritzi el pop, per exemple". Una altra bala: "Si fos a França o Alemanya, viuria millor", sosté. Iniesta apunta que "només a fora es valora la mediterraneïtat".

Com s'enfronta a cada disc algú tan heterogeni? "Em dec a un concepte", revela Iniesta. Defensa l'eclecticisme, "usar l'eina que sigui". Considera que a un músic li agrada la música ben feta i que "l'estil ha d'estar al servei del concepte". Posa com a exemple d'això el darrer àlbum Set pecats: "És un disc vital, què hi ha més vital que el pecat?", diu amb somriure murri. Més seriós inquireix que "s'ha d'explicar fora de la religió, el pecat ens ha portat a la crisi". I rebla: "L'enveja ens porta a hipotecar les nostres vides. O l'avarícia ens porta al cas Millet". Rebaixant el to diu oferir "redempció terrenal en l'amor, però amor a l'altre, no al narcisisme, sinó a l'amor exogen". Un rebel que toca la mandola, gens innocent, cregui'm.