Abi

L 'eliminatòria entre el Barça i el Madrid per la final de la Champions ha resultat també apassionant des del punt de vista de les estratègies literàries que han entrat al joc. A la cèlebre roda de premsa del "puto amo", Guardiola teòricament va renunciar a disputar a Mourinho el terreny de la retòrica per centrar-se en el joc, en un gir referencialista de "peus a terra" que va ser tota una declaració retòrica: la retòrica de la no-retòrica. Des d'aquell moment, l'entrenador barcelonista va tornar al seu guió habitual, un pèl avorrit per repetit, de respecte per la plantilla del rival, els partits s'han de jugar, etcètera. Els resultats s'han imposat, donant la raó a aquestes estratègies narratives i negant-la a les del cahier de doléances de l'entrenador blanc. Però hi ha un altre factor més subtil que també hi ha contribuït: la poètica. Guardiola l'ha dominada amb instint d'home llegit i ha tornat a guanyar.

Al partit d'anada al Bernabéu va utilitzar la, si no nova, sempre eficaç metàfora del planter per reblar el seu discurs. Quan faltaven quatre minuts pel final, va treure Sergi, un nano de 18 anys de les comarques tarragonines que ningú no coneixia. Gest poètic (òbviament permès pel resultat, 0-2): el concepte Barça transcendeix l'espai i el temps, cap dels que avui som aquí hi serem d'aquí a uns anys, però la institució romandrà fidel al seu estil, etcètera. Com Tadzio assenyalant l'horitzó al vell professor agonitzant al final de Mort a Venècia. I, de passada, desferrant una ganivetada a la plantilla rival, feta a cop de talonari en lloc d'ideals.

Però, va ser el dimarts al Camp Nou on la poètica guardiolana va tocar el punt d'excel.lència amb una altra gran metàfora, aquesta absolutament inesperada: la d'Abidal. Fer-lo jugar ni que fossin uns minuts va ser un encert per l'optimisme general que transmet que un recent operat d'un tumor al fetge pugui tornar al joc. L'Abi transmet força, valor, combat i actua com a talismà del grup, cosa que la mantejada final va simbolitzar extraordinàriament. Ara, jo em quedo amb una altra imatge de la nit: la d'Abidal abans de sortir al camp, amb els palmells de les mans dirigits a la Meca. Aquest Barça és capaç d'integrar el rigor musulmà de Keita i Abidal amb la frivolitat descarada de Piqué i Shakira i alhora amb la paternitat responsable d'Iniesta. Un poema global molt ben travat que potser Mourinho entendrà algun dia.