Stalin contra Kharms
CAMARADA K.
Joan Carles Bellviure
Edicions Teatre del Mar
79 pàgines. 12 euros
El feixisme i el comunisme —tan antagònics en ideologia— tenen un punt de coincidència: són altament mortífers. L'un i l'altre van causar, al segle XX, les pitjors massacres de la humanitat. Tanmateix, com a víctimes concretes de les deportacions, els confinaments o els assassinats en massa, hi havia éssers humans de carn i ossos, amb noms i cognoms. Camarada K., del dramaturg Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963), ens en fa conèixer un: Daniïl Ivànovitx Iuvatxov (1905-1942), un escriptor avantguardista rus que emprava el pseudònim de Daniïl Kharms. Escrita a partir dels seus textos, que han perviscut gairebé de miracle, Bellviure ens situa en el cor de l'univers de Kharms, tan absurd i obsessiu com lúcid i tràgic.
El lector/espectador assisteix a la marginació i la precarització de Kharms, assetjat per l'aparell repressiu estalinista, i, alhora, gaudeix del seu opus literari, en què tot ha de dir-se sense dir-se. Poeta, narrador i dramaturg, Kharms va néixer a la Sant Petersburg de l'Imperi rus i va morir —reclòs en un psiquiàtric— a la Leningrad de la Unió Soviètica. Va pagar cara, naturalment, la seva heterodòxia. Fou deportat i empresonat sota l'acusació de perillositat i desafecció al règim per la seva conducta excèntrica i aconvencional. Havia fundat, amb altres poetes, el moviment d'avantguarda OBERIU, que també va patir les primeres purgues estalinistes.
Com ja havia fet a Història(es) (2002), Bellviure enfila molt bé escenes d'extensió diversa en una mena de collage que desdibuixa els marges entre la biografia i l'obra creativa, tot entreteixint-les en un relat únic. El personatge de Kharms deixa entreveure dades autobiogràfiques i meditacions —escollides de les notes dels diaris i de l'epistolari conservats— sobre la situació miserable dels darrers anys. Els altres personatges, manllevats del teatre, la narrativa o la poesia de l'escriptor rus, ens brinden un tast de l'obra exhumada.
El conjunt d'històries desgranades a Camarada K. presenta com a denominador comú la denúncia més o menys encoberta de l'opressió lacerant i de la manca de llibertat que es vivia en plena repressió d'Stalin. Així mateix, Kharms arremet contra el servilisme i la covardia dels seus coetanis que feien el joc a la dictadura. O expressa —sempre en clau còmica, absurda o visceral— la duresa de la incomunicació i la insolidaritat dels altres que experimentà en primera persona.
La dissidència i la llibertat artística de Kharms atorguen un sentit coherent a unes faules que sovint semblen absurdes o il.lògiques. N'hi ha que admeten una lectura ben al.lusiva a les condicions degradants del règim: el patriotisme retòric a Els tres funcionaris; l'obediència cega a Beveu vinagre, en què el mateix Kharms és tingut per un sediciós, o el mesellisme a Combat. Altres són mers esquetxos que, amb ironia, sarcasme o humor, prenen un caire metafòric o al.legòric, del tot significatiu en un context de censura i d'opressió. Kharms recorda, en aquest sentit, el millor Gogol (L'inspector) o el millor Maiakovski (La xinxa), i fa pensar també en la irreverència de les avantguardes històriques i en la desolació escruixidora del teatre de l'absurd.
