La consagració de la magrana
FORTUNY. EL MAG DE
VENÈCIA. La Pedrera de Caixa
Catalunya. Barcelona. Fins al 27
de juny
Quan Marià Fortuny i Marsal va morir a Roma el 1874, el seu fill, que també es deia Mariano, tenia només 3 anys. El destí de l'infant ja semblava traçat, seria pintor com el pare i com l'avi matern i els tiets. Mariano Fortuny Madrazo (Granada, 1871 - Venècia, 1949), tot i exposar assíduament a la Biennal de Venècia, va ser un pintor discret. Envaït per la idea wagneriana d'un art total no seria mundialment famós pels seus quadres, a vegades simbolistes a vegades pompiers, a vegades inspirats a vegades rutinaris, sinó paradoxalment per uns quants metres de roba i, sobretot, per un vestit: la túnica Delphos. Un hàbit, luxós i refinat, simple i sofisticat, patentat el 1909 i creat junt amb la seva companya i futura esposa, la model Henriette Nigrin (Fontainebleau, 1877 - Venècia, 1965) la qual, per variar, ha restat sempre a l'ombra, sense una coautoria reconeguda oficialment.
Una de les troballes del noi Fortuny fou passar del dibuix teixit a l'estampat
La dèria dels teixits li va venir al Mariano també pel pare que, a més d'un pintor famós, havia estat col·leccionista i mig traficant d'antiguitats, sobretot hispanoàrabs i orientals, aplegant un poderós banc d'imatges que utilitzava com a font d'inspiració per a la pintura. Els teixits andalusins i els renaixentistes eren estrelles fulgurants del taller romà del Fortuny de Reus. La fastuosa col·lecció paterna acabaria subhastant-se a París però abans ja havia impregnat al Fortuny de Venècia que va créixer entre seductors velluts i domassos. Una altra gran troballa del noi Fortuny seria precisament l'actualització d'aquests teixits antics que tenia a casa mitjançant un canvi radical de tècnica: passar del dibuix teixit a l'estampat. Una operació tan subtil com moderna, semblant al que faria Andy Warhol amb la figuració molts anys després. Sense canviar ni tan sols el dibuix, els teixits fortunyians travessaven centúries per plantar-se flamants al segle XX. Alhora, unia dos mons en aparença antagònics, el classicista grecoromà del Renaixement amb el decadentista de l'Orientalisme. L'elecció de la magrana com a principal leitmotiv de la seva producció tèxtil ?element que podria ser una cita a la Granada natal? seria la peça més reeixida, emblemàtica i personal d'aquest procés.
Fortuny també es va dedicar amb constància i encert a la fotografia i a l'escenografia i la investigació lumínica. La idea de la llum indirecta, quan tothom celebrava les bombetes vistes, és d'ell i la dels ciclorames teatrals en forma còncava o de cúpula, base de l'escenografia moderna, també. Però són uns invents absorbits amb tanta naturalitat que ja ara poca gent els fa la justícia que es mereixen.
Totalment integrat a Venècia i París, Fortuny Madrazo va mantenir els vincles amb el país ?o els països? dels seus pares malgrat que a penes va ser correspost més enllà de rebre títols honorífics. L'Estat espanyol va ser tan burro que va renunciar al llegat del fabulós palau on ara hi ha el museu Fortuny que l'artista polifacètic li havia deixat d'herència i que va acabar passant a mans de l'administració de la ciutat de Venècia.
De totes formes, a l'època, ben pocs Delphos i magranes devien vendre els Fortuny a Madrid o a Barcelona. Les senyores de casa bona que els podrien haver comprat haurien perdut de pet la reputació si gosaven posar-se la revolucionària túnica que anava sense cotilla ni sostenidor. Els vestits i teixits fortunyians que hi ha al Museo del Traje o, més modestament als museus tèxtils de Barcelona i Terrassa, no s'han comprat o ingressat fins no fa gaire.
L'exposició actual de Caixa Catalunya a La Pedrera, amb Maria Ferretti de comissària, mostra d'una forma bastant clara les diverses facetes del polifacètic venecià, fins i tot millor que la que es presenta simultàniament i per pura casualitat al Museo del Traje madrileny, que d'altra banda està més ben proveïda d'indumentària i teixits. Llàstima que una iniciativa tan lloable com la de La Pedrera s'empastifi mitjançant un màrqueting agressiu de l'empresa ple d'enormes eslògans espargits per qualsevol racó, reforçats per unes hostesses que pregunten als visitants si són clients o no de l'entitat bancària. Però la bocassa publicitària s'esvaeix davant dels esplèndids Delphos subtilment velats amb carxofes daurades de gasa transparent, punt culminant de l'obra fortunyiana i bellesa arravatada en estat pur.
