Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
Llibres

Primavera incestuosa

Les habitacions tancades

Samuel Sebastian

Tres i Quatre

60 pàgines. 12 euros

Un dels temes que en el teatre va irrompre amb una força inusitada a partir d' El despertar de la primavera (1891), de Frank Wedekind, és el dels tabús del sexe i de l'opressió moral que els sosté. Quan sembla que la societat hagi avançat una mica en l'assumpció pública de la sexualitat, contínuament apareixen casos d'un sadisme increïble perpetrat en el si de les famílies més "exemplars". De segur que aquesta mena d'aberracions han passat sempre -no cal caure en els discursos apocalíptics del catolicisme més ranci-, però no deixa de ser preocupant que, en ple segle XXI, la sexualitat continuï essent un problema juridicomoral.

Sebastian té l'encert de crear un clima claustrofòbic però l'obra resulta estàtica

Les habitacions tancades , l'obra amb la que Samuel Sebastian (València, 1976) va obtenir el premi Octubre de Teatre 2008, aborda de ple, sense atenuants, la relació incestuosa entre un pare d'una quarantena d'anys i la seva filla de catorze.

Tota l'acció consisteix en una llarga conversa entre tots dos, en l'espai de la cambra de la filla. El pare exerceix la tirania del més fort, el xantatge emocional del progenitor violador i la pressió psicològica més grollera per subjugar la voluntat de la filla com si es tractés d'una nina. En canvi, en el despertar de la primavera, la pobra xiqueta està atrapada com un ocell captiu que, atemorit pel pànic, no troba la sortida de l'infern domèstic i busca posar fi al malson de veure's assetjada pel seu propi pare.

Darrere d'aquesta tortuosa relació paternofilial, hi ha un model patriarcal de família, en què la dona està completament sotmesa al marit, i els fills han de patir -cambres endins- la perversió sàdica del pare, que s'escuda en una moral hipòcrita i fal·laçment protectora. Mentre no hi hagi ningú que s'hi rebel·li o que l'aturi, la doble vida del pare -a fora de casa, un professor rigorós i un ciutadà modèlic; a dins, un dèspota i un pervers que maltracta la dona i abusa sexualment dels fills- li permet de cometre els estupres més monstruosos com a pederasta consumat.

El pare exigeix els suposats drets en qualitat d'amo absolut de la família, que pot disposar dels fills i de la dona com li plagui, mentre que la filla reclama que la tracti com el que és: una adolescent que voldria una família com les altres i que desitjaria créixer i viure en llibertat. Tot i la seva feblesa emocional, que l'ha dut a prostituir-se amb altres adolescents, la filla venç la por que l'atenalla, comença raonant pel seu compte i exigint el seu espai i, a la fi, dóna una lliçó esplèndida d'autoafirmació i de llibertat al seu pare que, malalt del cap, és incapaç de reconèixer.

Les habitacions tancades s'ajusta al naturalisme més net i cru, d'ecos cinematogràfics, i a les tres unitats aristotèliques -un sol espai, temps real, acció única- per atorgar el màxim protagonisme als sentiments, les actituds i els comportaments contradictoris dels dos personatges. Allò que interessa potser és afrontar, sense vels ni pal·liatius, la brutalitat que suposen els abusos sexuals i les seqüeles per als qui els pateixen.

Teatralment, si bé té l'encert de crear un clima claustrofòbic i de mostrar bé la presa de consciència de la filla, resulta tanmateix molt lineal, estàtica, sense gaires replecs dialèctics, i voreja un cert tremendisme i maniqueisme sensacionalistes que dilueixen la força de la reflexió ètica de fons.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 18 de febrero de 2010