L'art blocat

Si avui algú s'atreveix a pintar un graffiti a les instal·lacions del metro, el més probable és que acabi amb una multa i amb els esprais de pintura confiscats. En ciutats com Barcelona, les ordenances de civisme han blocat l'art del graffiti de tal manera que és gairebé impracticable. No és d'estranyar, per tant, que hagi emigrat en bona part a la perifèria. Però no sempre va ser així. El 1986, per exemple, els graffiti writers Koa i Cappy van obtenir un permís oficial que els consentia "pintar buits al metro", tal com recull Gabriela Berti al llibre Pioneros del 'graffiti' en España (Universitat Politècnica de València), en què recull 25 anys d'història del gènere.

Koa i Cappy, que aleshores eren membres del col·lectiu Mafia2, fins i tot van aconseguir que se'ls donés la clau d'una petita habitació per guardar el seu material, i que se'ls facilités la pintura necessària per a la seva tasca decorativa. Avui, ben al contrari, les administracions tracten el graffiti com a pur gamberrisme, malgrat que aquesta manifestació d'art urbà sigui una constant des de fa anys en galeries i museus d'art contemporani.

El llibre de Berti acota l'època fundacional del graffiti a Espanya entre els anys 1985 i 1990, tot i que el que realment feia furor al principi era el break dance, un ball que va ser un dels pilars de la cultura hip hop a l'origen. Ben aviat, els mateixos que s'arrossegaven vestits amb xandalls pel terra van començar a estampar les seves firmes en parets i a crear fanzines. La majoria no tenia formació artística: en van aprendre al carrer, en temps de bandes i marginalitat urbana. Integrats en col·lectius, de vegades s'enfrontaven per ocupar el màxim d'espai possible per arraconar els rivals, però també eren capaços de coordinar-se per protestar pel tancament de l'emissora pirata Radio Pica, tot un hit en la difusió del stencil (plantilles). Per l'autora, tres ciutats formaven el triangle d'or: Madrid, Barcelona i Alacant, on l'escena del hip hop va treure el cap gràcies al gran nombre de turistes de tot Europa.

El cas de Barcelona és especial perquè, a l'època d'or del graffiti, es va arribar a convertir en un referent internacional que va atreure molts artistes. El prohibicionisme ha acabat amb això tot i que, actualment, la marca de pintura que més utilitzen els escriptors de graffiti (la paraula grafiter no s'utilitza en aquest món) és barcelonina. Segons Berti, Internet s'ha convertit, enfront de l'adversitat, en el refugi dels graffiti writers: és on difonen les obres i intercanvien informació, tot esperant que les administracions obrin una mica la mà.

Un dels atractius del llibre apareix al final, al capítol Hall of Fame on els mateixos pioners prenen la paraula, cosa no gaire freqüent ja que l'artista del graffiti busca l'anonimat. Entre ells figura el barceloní Fase, que defineix el graffiti com "un joc salvatge per a joves intrèpids". "En el període inicial a Barcelona, vivíem com a aventurers urbans, sempre al carrer, al metro, buscant pintura per robar, pintant en cotxeres, caminant per túnels... Tot estava per descobrir i ho vivíem intensament, era el nostre joc amb la ciutat i es mostrava amable", explica Fase amb certa nostàlgia. Definitivament, eren altres temps.