Records d'estar per casa

El souvenir diu més del que el compra o el regala que del lloc que suposadament representa. Segons com, pot semblar una reflexió una mica estressant quan hem d'escollir el proper souvenir que volem emportar-nos com a record d'un viatge. Però, també, pot suposar un cert alliberament. Tant si és una góndola de plàstic o un buda de jade, el souvenir és només això, un record, un dispositiu que ens permet activar la memòria o demostrar a algú que l'hem recordat mentre érem fora, tot i que segons què li portem, és clar, podria semblar que la seva memòria ens fa remoure els mals instints...

De fet, el souvenir en si mateix és molt més que un record. També és una indústria planetària i una codificació ideològica del que som i del que desitgem. Com diu l'antropòleg canari Fernando Estévez, autor de la reflexió inicial, "encapsula les subjectivitats i les emocions dels turistes". I és, també, un estereotip dels llocs i les cultures que és capaç de representar pel mòdic preu de cinc euros les múltiples contradiccions de la nostra societat.

"Un centre de disseny no es pot dedicar només a mostrar cadires amb la pota torta"

El souvenir més bèstia de la història seria el fris del Partenó que es va endur Elgin

Mir ha editat una sèrie de postals de Venècia la fotografia dels quals és d'altres indrets

D'una mica de tot plegat parla l'exposició Efecte Souvenir que el proper dimecres obrirà les seves portes a la seu del carrer Montcada del Disseny Hub Barcelona (DHUB). La mostra tanca tot un any de reflexions sobre el tema del turisme amb què es va posar en marxa aquest nou centre del disseny. De fet, la propera setmana coincidiran tres propostes sobre el tema obertes al mateix temps. Aquesta dedicada als records turístics, una altra, al mateix lloc, amb les propostes arquitectòniques per transformar la Rambla (MultiRamblas), el lloc més "turistitzat" de Barcelona, i la divertida i provocativa exposició Low Cost, a la seu del FAD, en què diferents creadors ofereixen la seva mirada irònica al fenomen del baix cost.

L'última pota d'aquest cicle sortirà a la tardor en forma de publicació teòrica on es recolliran alguns dels temes ja desenvolupats en les diferents exposicions. Però també es plantejaran noves mirades sobre el fenomen del turisme que miraran d'anar més enllà del tòpic crític sobre la suposada pèrdua d'identitat local enfront del bàrbar estranger. No tant perquè no sigui veritat sinó perquè, com diu Ramon Prat, director del DHUB, a un centre de disseny el que li pertocava era parlar del projecte, és a dir, dels temes lligats a l'arquitectura i el disseny d'aquesta cosa tan quotidiana com és el turisme.

Ramon Prat es planteja aquest projecte com un experiment, una primera prova del que haurà d'ésser el futur funcionament del DHUB. "Es tracta d'agafar un tema i mirar de treballar-lo de manera col·lectiva en un temps relativament llarg", explica. "Del resultat n'estic relativament satisfet. La qüestió era molt complexa i no es podia abordar per complet. De tota manera, hi ha bastants estudis sobre el turisme des de la visió econòmica o sociològica, però molt pocs estaven lligats a la cultura del projecte, a la manera en què els arquitectes i els dissenyadors han abordat el turisme. I en aquest sentit crec que hem iniciat el camí. El que volia explicar era que un centre de disseny no es pot dedicar només a mostrar cadires amb la pota torta sinó que el disseny afecta moltes coses de la vida quotidiana. El que hem anat mostrant a través de les exposicions, on s'ha parlat de l'arquitectura, de la publicitat i ara, amb els souvenirs, del producte, és que som al ben mig d'aquest debat i que hi ha tot un apartat ample del disseny que té a veure amb els nostres desitjos".

Del desig en parlava, precisament, una de les dues exposicions dedicades a l'arquitectura, on es veien exemples de ciutats vacacionals fantàstiques pensades per fugir del món en què vivim sense que importés gaire, com ja passa a Las Vegas, el paisatge real en què estan situades. "És el que veiem ara amb el projecte dels Monegros, que sembla que tira endavant i ens acabarà afectant", diu Prat. "Potser que ens comencem a fixar més amb el que passa fora, per entendre millor el que ens envolta i saber així com reaccionar-hi, que insistir sols en les molèsties que ens provoquen els turistes als locals".

I és que turistes ho som tots en algun moment. Encara que també quasi tots ens imaginem que nosaltres no, nosaltres som viatgers. Per a Óscar Guayabero, comissari (ell prefereix el terme curador) d' Efecte Souvenir, la diferència pot ésser que "el viatger no porta guia turística, que és el pitjor que hi ha quan surts a fora perquè anul·la la capacitat de trobar coses, de descobrir. La guia et posa deures i nega qualsevol possibilitat de sorpresa". Tanmateix, no és que hi vegi molta capacitat de sorpresa ni tan sols en el souvenir més rebuscat. L'exposició fa un ample recorregut per la història d'aquests artefactes i parla també d'aquests "objectes trobats" de clara ressonància duchmapiana que els turistes que es pensen viatgers van a buscar a ferreteries, colmados, supers o botigues "autèntiques". Qui no s'ha emportat a casa una coca-cola amb les lletres en àrab o un sabó amb la grafia xinesa? També hi ha els souvenirs "cultes", aquells que poden trobar-se a les botigues dels museus o a botigues petites i especialitzades que generalment donen un toc cool al típic record del lloc. N'hi haurà mostres curioses a l'exposició, com el raspall d'ungles amb la forma de la porta de Brandeburg o el bulb de la tulipa en una capseta de fems que també es pot plantar.

Però no són aquests els casos més reconeixedors de souvenirs. Tots, siguin cultes o populars, comparteixen una sèrie de trets comuns que per a Guayabero es resumirien en "fetitxisme i nostàlgia". "El fetitxisme atorga a l'objecte capacitats que van més enllà de la seva funció i la nostàlgia és el mecanisme que per una banda permet idealitzar el lloc on volem anar, però, sobretot, l'idealitza a la tornada, quan volem oblidar els mals tràngols i sols ens interessa explicar allò bo". I és que, segueix, ens passem l'any somiant en les vacances i ens sentim amb l'obligació que, passi el que passi, el record sigui agradable.

L'exposició inclou un curiós recorregut històric per la protohistòria del souvenir. Podem considerar que ja ho eren les relíquies que la gent s'emportava d'un lloc sagrat (ara el que ens enduem no és el pèl d'una santa sinó una ampolleta amb la forma de la verge amb aigua beneïda o la medalleta, la creu, el rosari, l'estela o el que sigui que tingui poders sobrenaturals), i també ho foren els trofeus de caça dels aventurers o les antiguitats romanes i gregues que els anglesos que feien el Grand Tour (d'aquí la paraula tourisme) s'emportaven del seu periple mediterrani. Potser, exagerant una mica, el souvenir més bèstia de la història seria el fris del Partenó que es va endur el comte d'Elgin a Londres... però això és una altra història.

Tot plegat eren elements que donaven un testimoniatge del viatge fet. És el que féu ja al seu temps Marco Polo amb el seu Llibre de les Meravelles del món, i el que fan ara milions de turistes amb les càmeres de vídeo amb les que després torturen els seus amics. Les postals fan també aquesta funció. El que compta és dir que jo vaig ésser-hi, encara que no fos precisament en aquell lloc concret que diu la postal o la comparació entre la realitat i la postal sigui tan incerta com la que hi ha entre la realitat i els anuncis de platges desertes i verges que veiem cada dia als diaris.

Aquesta dislocació entre realitat i ficció és un dels apartats de l'exposició on es presentarà la videoinstal·lació de Dillier-Scofidio en què es mostra des del punt de vista d'un gondoler la Venècia real i les altres venècies que hi ha als casinos de Las Vegas, Macau o Qatar. Aquesta peça, Chain City, s'havia presentat a l'anterior Bienal de Venècia i, curiosament, a la biennal que ara hi ha oberta s'hi pot veure una altra peça, en aquest cas d'Aleksandra Mir, que també juga amb aquest tema. Mir ha editat una sèrie de postals de Venècia la fotografia dels quals és d'altres indrets en què també hi ha rius, mar o aigua. L'objectiu és que en el futur aquestes postals acabin funcionant com si fossin veritat. Segur que no caldrà esperar gaire, com deu passar ja ara amb els turistes despistats que es compren a la Rambla una gorra com la que obre aquest suplement en què la paraula 'Barcelona' acompanya una imatge de la Cibeles de Madrid...

D'aquests tipus de souvenirs reals, que podem veure per tot arreu a les botigues especialitzades, n'hi ha pocs. Aquesta part més kitsch, que també té el seu encant, s'ha concentrat en un audiovisual. "No em volia recrear en el fang", diu Guayabero, que assegura que ha intentat que els objectes exposats tinguessin alguna qualitat de disseny. Per això, en diversos apartats mostra el cas d'artistes o dissenyadors que han subvertit el concepte del souvenir donant-li nous significats, com la moreneta amb el floquet de neu de Carles Pazos o les imatges del fotògraf Michael Hugues, que situa les icones al lloc exacte que ocuparia l'original. El muntatge es tanca amb el resultat d'un encàrrec a cinc equips de dissenyadors joves perquè s'inventin els millors records per a llocs inexistents com, per exemple, Gotham City de Batman.

El souvenir, ja es veu, és un artefacte poderós. "La seva estratègia és reduir la complexitat a icones reconeixedores", conclou Guayabero. "París és la Torre Eiffel i Barcelona és Gaudí. No poden ésser una altra cosa perquè només si reduïm aquests llocs a tres o com a molt quatre coses les podem transformar en objectes". Es tracta que d'un cop d'ull tothom sàpiga on és. Això els convé a les agències de viatges i també als turistes apressats que més que conèixer el que busquen és reconèixer un lloc.

Potser, un cop oberta, l'exposició obrirà d'altres debats que li manquen, com el fet que la major part dels souvenirs que es venen arreu del món són, en realitat, xinesos (amb les repercussions que això té per a les indústries i les artesanies locals) i, també, sobre la necessitat o no que té un lloc de controlar el tipus d'icona que ven als seus turistes. Han d'ésser macos? Han d'ésser autèntics? Però si, com dèiem al principi, el souvenir representa el turista, el que realment ens ha de preocupar és: amb quin souvenir em retrataré?