Patologies
La reflexió torna, recurrent, cada vegada que TV-3 celebra una edició de La Marató: és pertinent mantenir que els catalans són garrepes? Veient les quantitats plurimilionàries que s'assoleixen any rere any, el tòpic sembla més aviat mentider. Vés tu a explicar, però, segons a on, la diferència entre austeritat i gasiveria. Ni la crisi ha aconseguit tancar la butxaca dels espectadors, en aquesta ocasió fent front comú a favor dels qui pateixen malalties mentals. Amb una generositat que no s'ha vist mai en iniciatives semblants organitzades per televisions d'àmbit estatal.
És clar que el vincle entre televisió i malaltia és tot un clàssic a Catalunya. Que li preguntin si no a l'ubic Toni Soler, que va començar a fer fortuna mediàtica amb un programa el títol del qual explicitava la simbiosi. Hi ha Malalts de tele i hi ha malalts a la tele. I avui ens interessa parlar principalment d'aquells que responen al vessant lúdic de la patologia. Per dir-ho en paraules d'avui, els anomenarem els frikis.
La del friki és una espècie molt comuna, per exemple, entre els que fan informació esportiva. Ja en vàrem parlar fa algunes setmanes, però el tema no s'esgota. Entre les proves més recents, una visita als vestidors dels jugadors del Reial Madrid després de la seva derrota davant el Barça. Amb ulls totalment desapassionats, d'algú que mai en la vida entendrà què és el fora de lloc ni creu que li faci cap falta saber-ho, no sembla gaire elegant, ni tan sols raonable, anar a remenar entre les deixalles dels vençuts un cop aquests ja havien abandonat el camp. Doncs algun reporter intrèpid, d'aquells que busquen sempre un enfocament nou a les notícies sense reparar ni en els mitjans ni en les maneres, va tenir l'ocurrència de fer-hi una visita per deixar constància audiovisual de les restes deixades pels futbolistes. I què hi va trobar? Una travessa on es demostrava la manca de confiança merengue en el partit, atès que s'hi apostava per la victòria del Barça. L'anècdota va ser emesa amb tints de gran troballa dintre de la informació esportiva del TN. Què en surt de l'equació de televisió i escombraria?
Enfront d'aquest frikisme maldestre, n'hi ha un altre de ben simpàtic, que suposa un gran esforç per part dels qui el practiquen, recompensat pels resultats. Són els que es passen hores i hores seleccionant pífies, relliscades, declaracions inoportunes o, simplement, proposant barreges impossibles entre imatge i paraula. Parlem de mestres en l'art de l'humor com ho són els de l'equip de l' APM, una joia de precisió que és del més agraït de tota la programació de TV-3. Però també dels més asèptics visionadors i muntadors del Telemonegal de Barcelona TV, atents a l'actualitat de totes les cadenes amb la intenció de destacar-ne defectes i virtuts. Tots ells són dignes d'homenatge, sobretot pel risc que corren de parar bojos de veritat pel consum massiu de televisió.
Però no tot havien de ser malalts. A la tele també hi ha metges, entre ells un de tan popular com el Doctor Soler, que ara ha tornat a TV-3 després d'uns anys allunyat de la pantalla. El metge ha obert consulta de Psicopatologia digital dintre d' El Club de l'Albert Om. Hi ofereix un embolcall distès (no arriba a ser obertament divertit, sinó més aviat es conforma en resultar simpàtic) al voltant de les noves tecnologies. El millor de tot és que qui en parlen realment són persones majors, d'aquelles que segons les estadístiques en fan més aviat un ús molt magre. Molt bona la demostració que l'edat no ha de ser en cap cas una barrera a l'hora de treure'n partit. I molt eficaç, a la vegada que subtil, per aconsellar-ne un bon ús, perquè atès el consum cada cop més gran d'Internet correm el risc de guarir-nos dels virus de la tele per convertir-nos en malalts d'ordinador.
