El poder omnipresent

Què vol dir ser contemporani?

Giorgio Agamben

Arcàdia

68 pàgines. 11 euros

Un dels efectes "perversos" de l'èxit de la nova manera d'entendre la tasca crítica que van aportar els "mestres de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud), en posar èmfasi sobretot en els interessos inconfessables darrere les idees o els valors dominants, ha estat el de menystenir formes més tradicionals, però no per això menys necessàries, de crítica, com la denúncia d'incoherències en el discurs o de manca de correspondència amb els fets d'allò que s'afirma. Fins i tot en alguns pensadors contemporanis es vol presentar com a mèrit que, tot jugant amb paradoxes, es recorri a simples contradiccions, o que sovint no se sàpiga exactament de què s'està parlant. I el brillant discurs d'Agamben (Roma, 1942) no es troba exempt d'aquests perills.

Tot prolongant línies encetades per M. Foucault o W. Benjamin, el pensador italià es distingeix per la recerca d'aquells "dispositius" que, sense ser-ne habitualment conscients, condicionen la manera de viure i d'entendre la nostra pròpia vida, és a dir de "subjectivar-nos". De fet, l'article central i més extens dels tres d'Agamben que aplega aquest llibre està dedicat a matisar el sentit de la noció de "dispositiu", a partir d'una concepció inicial com a "conjunt de praxis, de sabers, de mesures i d'institucions l'objectiu dels quals és gestionar, governar, controlar i orientar els comportaments, els gestos i els pensaments de les persones en un sentit que es pretén que sigui útil".

Les disquisicions de l'autor al respecte són molt suggerents, i crida especialment l'atenció la sorprenent consideració que, en l'estadi actual del capitalisme, els "dispositius" només serveixen per controlar, sense generar subjectivitat. Així, per exemple, "qui es deixa capturar en el dispositiu telèfon mòbil (...) no adquireix, per aquest fet, una nova subjectivitat, sinó només un número a través del qual, si s'escau, pot ser controlat". Com si s'enyorés, en aquest sentit, formes socials anteriors. I és que no es pot tenir tot: la dona borratxa i el vi al bot. No es pot pretendre recórrer, com la tradició marxista, a la noció de "control ideològic", que pressuposa que hi ha una Veritat (que s'amaga) o uns Subjectes (que enganyen o són enganyats), i alhora a la noció de "dispositiu", en què es dissolen les responsabilitats en un totum revolutum, en el qual el problema deixa de ser el de saber què és un efecte del poder, i passar a ser més aviat el de saber què no ho seria. Una homogeneïtzació que equipara, tal com fa sovint Agamben, un camp de concentració amb un sistema democràtic, tot desactivant qualsevol lluita política clara i contundent, en recrear-se en l'esbós de comunitats alternatives d'ordre pseudomístic.

El rigor i la claredat sembla reservar-se només a l'hora d'explicar l'origen i l'evolució de certs conceptes (el treball d'Agamben en aquest sentit és admirable en relació a nocions com "sagrat" o "profà"). I cal lamentar que el que es té per virtut en el terreny filològic, es consideri un demèrit en l'ordre polític, tot privilegiant la manca de concreció i l'allunyament de la realitat tangible, el que fa que s'acabi convergint amb l'espiritualisme més tronat.