Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

La Sisena Flota a Barcelona

Fa vint anys que els vaixells de la flota nord-americana al Mediterrani no atraquen al port de la capital catalana

A la veïna pensió del costat ho recorden encara com un gran esclat de vidres trencats, que va sacsejar totes les finestres. En treure el cap per veure què havia ocorregut, sortia fum de la casa del costat. Era la tarda de Sant Esteve de 1987 i acabava de sentir-se una forta explosió al número 2 de la plaça del Duc de Medinaceli. El que avui és un restaurant de la cadena Fresh Co era, en aquells dies, el USO Mediterranean Fleet Center; un club privat per a oficials de la VI Flota dels EE UU, on podien reunir-se, canviar moneda i informar-se de totes les activitats que es fessin en anglès a la ciutat.

A l'atemptat va morir un mariner i quatre van patir ferides -dos d'ells policies militars de guàrdia-, que es trobaven a Barcelona passant el Nadal. Uns desconeguts havien obert la porta del carrer -aprofitant que els sentinelles eren a la barra del bar-, i havien llençat dues granades de mà al crit de "Visca el Líban!", per després fugir a peu.

L'arribada de la Sisena Flota va generar molta expectació

Per al Règim va ser un reconeixement internacional a la seva política

El carrer Escudellers i la plaça Reial van esdevenir el feu dels 'marines'

La flota es coneixia com Los tres Ases, per la presència de grans portaavions

Gràcies a les orquestes dels vaixells es comença a sentir rock and roll

En morir Franco van disminuir les arribades de barcos

No era la primera vegada que passava una cosa així; un any abans, la façana del mateix edifici havia aparegut coberta de pintades amb l'eslògan Bases fora. Pel maig de 1987 havia esclatat un petit artefacte a la seu de la General Electric, el juny un altre a les oficines de la Hewlett-Packard i a l'octubre un tercer al Consolat General dels Estats Units; tots tres reivindicats per l'Exèrcit Roig Català d'Alliberament (ERCA). Encara no un mes després, un representant de la Sisena Flota anunciava que no tornarien a Barcelona, com així ha estat des de llavors.

Aquella bomba va ser l'acte final d'una història que havia començat quasi quaranta anys abans, el 1951, amb l'arribada -per primer cop des de 1939-, de vaixells nord-americans de guerra al port barceloní.

- L'amic americà

La ciutat que es van trobar llavors era molt diferent a la de 1987. La postguerra encara era una dura realitat diària i el Règim no semblava disposat a moure's ni un mil·límetre. Tot i la pretesa neutralitat durant la Segona Guerra Mundial, el país seguia sotmès a l'aïllament internacional. No obstant això, el perill de la Unió Soviètica i l'exemple dels poderosos partits comunistes de França i d'Itàlia van convèncer finalment els EE UU de què era millor veure-les venir, abans d'arriscar-se a una Espanya controlada per Moscou. Així, a finals dels anys quaranta, Nicolás Franco va iniciar tímides converses amb l'Administració americana, a Lisboa; començant un llarg procés, ple d'anades i tornades, que va desembocar en els tractats bilaterals de 1953.

Abans, però, de posar-ho per escrit, amb les presses, van tirar pel dret; i el dimarts 9 de gener de 1951 es produïa el primer encontre. Aquell dia Franco celebrava la pasqua militar al Pardo. Les altes pressions dominaven la Península i a la meitat nord s'apreciaven cels parcialment coberts. La Vanguardia recollia el discurs del president Harry S. Truman, on deia que la defensa de Europa "era la de tot el món lliure". Afirmació que el franquisme feia seva, com si el "món lliure" tingués res a veure amb ell.

A les vuit i mitja del matí, de la boira va sorgir la nau insígnia Newport News, del vicealmirall John J. Ballantine, amb cinc vaixells més que venien de Nàpols i que van ser saludats amb vint-i-una canonades des de Montjuïc. A la terrassa del Club Marítim ja els esperaven les autoritats i les càmeres del No-Do. Mentrestant, al moll s'havia reunit una gran gentada. N'hi havia que fins i tot havien llogat barquetes de rems per acostar-se als poderosos visitants, com diuen que feien els indígenes polinesis en veure el veler del capità Cook. Davant de tan entusiàstica rebuda, Ballantine va baixar a terra a complimentar els governadors civil i militar, sense oblidar el bisbe de la diòcesi. I a la tarda, a l'hotel Ritz, a ell i als seus oficials se'ls va oferir un esplèndid berenar.

Jaume Arias no ha oblidat aquell dia. Aquest veterà i reconegut periodista, de cap clar i memòria prodigiosa, va ser una de les firmes més prestigioses d' El Noticiero Universal, Destino o La Vanguardia, on encara forma part del consell de direcció. En aquells primers anys 50 havia deixat la feina a France Press perquè la policia secreta el controlava massa, i havia trobat feina com a corresponsal a Espanya del setmanari americà Time-Life, per qui va cobrir l'arribada de la Sisena Flota.

Recorda que hi havia molta expectació prèvia. El Règim ho va presentar com un reconeixement internacional a la seva política. Així, doncs, el seu equip de fotògrafs va ser allotjat al Ritz sense límit de despeses i es van cobrir des dels actes oficials fins a les entranyables imatges de grup, amb joves i atlètics militars mostrant el que havien comprat com a record. Com m'explicava el mateix Arias, "era personal molt selecte, fills de bona família, veterans de la Segona Guerra Mundial i de la guerra de Corea".

Aquella setmana, Barcelona es va omplir de mariners amb abric tres quarts de color blau fosc i barret blanc, que van ser portats de visita al Poble Espanyol i a Montserrat. Però aviat es va veure que on volien anar de veritat era al barri Xino. De migdia a les set de la tarda, els carrers propers al port estaven ocupats pels esplèndids visitants, disposats a gastar-se petites fortunes en qualsevol fotesa. Mentre, a la Rambla circulaven constantment els jeeps de la Military Police, que si veien un mariner embriac el duien arrestat al seu vaixell. També es va habilitar una caserna de la policia naval al carrer Hospital, a sota del que ara és la Biblioteca de Catalunya.

Els ianquis eren molt populars entre les dones, els nens els seguien, la policia no s'hi ficava i ells tenien ordres de fer regals (xiclets, mitges, xocolata, cigarretes), seguint una metodologia apresa durant la invasió d'Itàlia. Allò va coincidir amb la tornada de la Coca-Cola. Ho va fer possible un estrany personatge, James A. Farley, polític ultra-conservador i ultra-catòlic, que l'any 1951 va concedir la llicència a l'empresa barcelonina dels Daurella. De tal manera que, mentre la beguda de cola era boicotejada a França, Bèlgica i Anglaterra, aquí era rebuda com un signe de modernitat. Aquell mateix any, José Félix de Lequerica presentava les seves credencials com ambaixador davant del president Truman, i Staton Griffits feia el mateix davant de Franco.

Així, l'any 1953 es firmaven els tractats que permetien als nord-americans disposar de bases navals i aèries a Espanya, a canvi d'ajut econòmic i militar. Mentrestant, sortien al carrer les primeres ampolles de Coca-Cola, amb l'eslògan "deliciosa y refrescante". I es creava l'Institut d'Estudis Nord-Americans i l'American Library del carrer de Diputació, sempre vigilat per la policia, però amb un gran èxit de públic. Prova de l'americanitis dels barcelonins és que la primera emissió des dels estudis de televisió de Miramar -el programa Balcón del Mediterráneo- es va estrenar amb una actuació de l'orquestra del portaavions USS Saratoga, acompanyada de castellers, sardanes i una desfilada de la Guàrdia Urbana. I després diuen que la televisió d'avui és dolenta.

- Un turisme d'uniforme

L'impacte d'aquest primer assaig d'indústria turística va canviar la fesomia de la ciutat. D'una banda, el barri Xino va rebre l'impacte del decret de 1956 que il·legalitzava els bordells, fent aparèixer el nou fenomen dels clubs de senyoretes i de les barres americanes. D'altra banda, l'entorn del carrer Escudellers i la plaça Reial va esdevenir el feu dels mariners nord-americans.

Manolo Pellicer, actual propietari del bar Kentucky, recorda perfectament les transformacions que es van produir amb l'arribada de la US Navy. El seu bar, situat al carrer de l'Arc del Teatre, és un dels pocs que sobreviuen d'aquella època i encara s'hi poden veure tot de records dels vaixells americans a les seves parets. De fet, el nom del local va esdevenir profètic quan, l'any 1947 i per raons desconegudes, l'Antonio Jover -sogre de l'actual propietari- va batejar un bar de menjars anomenat La Flor amb el seu nom actual.

En aquells anys, l'arribada d'un vaixell era una notícia que corria com la pólvora pel barri. A les perruqueries es feien cues quilomètriques de dones que anaven a pentinar-se. Les botigues de roba i d'ultramarins treien el millor gènere, i molts locals es van batejar amb nom americà. Així, van sortir bars com el Missouri, Los Álamos, Miami, Playboy o Tequila, al carrer d'Escudellers; Camarote, al carrer Obradors; Texas, al carrer de les Heures; Internacional i Neptuno, al carrer Montserrat, o Poker, Big Beng i Long Ness, a la Rambla de Santa Mònica.

Com recorda en Manolo, als marines els aconsellaven els bars on havien d'anar i en aquells hi havia moltes vegades una parella de policies militars a la porta. Venien en grup, cap al migdia, i tenien ordres de pagar abans de beure. Així, doncs, a sobre el taulell deixaven el barret blanc i a dins hi posaven els diners, d'on el cambrer agafava els bitllets en servir les begudes, produint-se molts abusos i estafes. Si es trencava alguna cosa, passava la policia militar i ho pagaven al moment, descomptant-li l'import a l'infractor.

D'aquesta manera, es va crear una imatge dels nord-americans molt ambigua. Per una banda, eren xicots ben educats, que gastaven i eren molt bons clients. D'altra banda, tenien tendència a emborratxar-se en excés -freqüentment per culpa de la pèssima qualitat dels licors que els servien-, i molt sovint es barallaven entre ells. Tanmateix, l'any 1957 la ciutat es va commoure amb l'accident d'un dels seus helicòpters, que es va estavellar amb els cables de l'aeri de Montjuïc, provocant la mort dels dos pilots.

- La flota de Los tres Ases

Molt aviat, la flota es va fer popular com Los tres Ases, batejada així per la presència d'enormes portaavions com el USS Kennedy, USS Forrestal, USS Saratoga o USS Roosevelt, tan grans que havien de fondejar fora del port, comunicats amb terra mitjançant una garita amb telèfon que hi havia al Portal de la Pau, al costat de les populars Golondrinas. Ho recorda un dels cambrers de la cafeteria Cosmos de la Rambla, situada en el mateix lloc on -a principis del segle XX- havia estat la casa de San Salvador, dedicada a reinserir dones de mala vida. Ara, amb la presència de la Sisena Flota, era punt de reunió per les anomenades gaviotas, un nombrós grup de prostitutes d'arreu del món que seguien els vaixells USA per tots els ports del Mediterrani. Així, quan el Cosmos s'omplia de mariners famolencs, un cop dinats, trobaven companyia femenina sense sortir del local.

Per aquesta raó l'any 1968 s'hi van afegir els apartaments Mur, que tenien una gran animació fins a altes hores de la matinada. El cambrer amb qui vaig parlar encara recordava com l'amo del Cosmos, el senyor Mur, sortia moltes nit amb una capsa de sabates plena a vessar de dòlars.

Records semblants té el senyor Feliciano Bofarull, actual propietari del restaurant Los Caracoles, tot un símbol dels fogons barcelonins, molt visitat per personatges coneguts com l'ex president Jimmy Carter,

o els actors Charlon Heston, Robert de Niro, Edward G. Robinson o Ernest Borgnine. En els seus menjadors s'hi veien molt sovint oficials americans, no gaire primmirats amb el menjar. De la carta farcida de plats casolans solien preferir l'amanida i el bistec poc fet, o el pollastre a l'ast. I per beure, Coca-Cola. La primera vegada que el senyor Bofarull va pujar a un dels seus vaixells -l'USS Midway- anava a fer una paella. Però, en haver-se descuidat l'arròs, va haver de fer-la amb arròs bashmati que li va proporcionar el cuiner de la nau, sortint- ne una cosa tot just comestible. A canvi, els hi van omplir el rebost de Los Caracoles amb sucs de pinya natural, que era un producte no gaire vist aquí. Altres llocs de menjar també eren visitats regularment pel personal dels EE UU. A la plaça Reial hi havia el Bonet, l'Ambos Mundos o El Tobogan, que va ser el primer self-service que va haver-hi a la ciutat. El Canarias i el Vivancos eren al Passatge Madoz. Més enllà, a la Rambla, hi havia l'Amaya i Los Cabales, i bars de tapes com el Venezuela, La Pañoleta, el Paraguas Rojo o el San Lucas. Locals que formaven

la ruta preferida pels mariners. També és un moment en què, gràcies a les actuacions de les orquestres dels vaixells i als discs de vinil que portaven, a Catalunya comencen a sentir-se nous estils de jazz i el primer rock and roll. Així, apareixen llocs com el Zodiac i el ontparnasse, al passatge Madoz; el Kit Kat i el New York, a Escudellers; el Panam's i el Jazz Colon, a la Rambla; o el Jamboree, de la plaça Reial, on treballava en aquells anys l'Àngel Muñoz. El senyor Muñoz recorda que -a sobre del local- hi havia el Looker Club, on els militars americans podien canviar-se de roba. Cada nit el Jamboree s'omplia d'una barreja certament interessant d'intel·lectuals i gent mudada del Liceu, amb putes i mariners que van posar de moda el cubalibre. Quan venia la flota obrien des de les 10 del matí i organitzaven festes privades per als oficials, fent-se portar pollastres de Los Caracoles. La més sonada va ser l'any 1966, quan, després del concert del Duke Ellington i l'Ella Fitzgerald al Palau de la Música, van venir els músics que els acompanyaven i es van trobar amb una orquestra d'un dels vaixells, improvisant una moguda jam session que es va perllongar fins a ben entrat el matí del dia següent. També va ser molt comentat el robatori d'un abric de bisó blanc, que li va desaparèixer a l'Ava Gardner

a Los Tarantos, que era la part del local que donava entrada per la Rambla. L'abric, finalment, va aparèixer en un dels vaixells de la Sisena. L'havia robat un mariner, enamorat amb bogeria de l'estrella de Hollywood.

- D'entrada, no

Els primers símptomes d'anti- americanisme es van poder veure amb l'abraçada entre el president Eisenhower i Franco, l'any 1959. No bstant això, fins a finals dels anys 60, els EE UU. encara gaudien d'una bona imatge, com a primera nació de la democràcia. Però als anys 70 l'ambient ja no era el mateix.

La presència de la Sisena Flota es començava a veure com un acte d'imperialisme. Percepció que es va agreujar amb la guerra del Vietnam i amb l'ajut a dictadors com Pinochet. La CIA estava molt amoïnada pel futur d'Espanya, després que el dictador s'hagués adormit mentre parlava amb el president Nixon, l'any 1970. I que, en les mateixes dates, el Generalísimo fes un elogi del "patriota" Ho-Xi-Min a un periodista de l'agència United Press. Això va fer augmentar la vinguda de vaixells, que al 1972 van arribar a sumar 90 i el 1973 va assolir la xifra màxima de 94 unitats en un sol any. Al mateix temps, els mariners van desaparèixer del paisatge a mesura que tenien locals on poder canviar-se de roba, i ja no era tan fàcil estafar-los. I en això que es mor Franco i arriba la monarquia. A partir d'aquell 1975 el nombre de visites va disminuir fins a les 30 unitats, encara que sempre se'ls veia quan hi havia eleccions.

L'any 1977 es produeix un altre accident, amb la mort de 49 mariners en xocar una barcassa que tornava de matinada al seu vaixell. En record d'aquella tragèdia es va posar un monument de l'escultor Gabriel Alabert al Portal de la Pau. Tanmateix, a diferència de 1957, l'opinió pública no va evidenciar grans mostres de condol.

Poc després, l'any 1986, començava una dura campanya anti-americana, coincidint amb el referèndum de l'OTAN, produint-se moltes baralles i incidents entre joves manifestants i personal de la Sisena Flota, com la pintada de color rosa d'un dels seus vaixells. Fins al punt que els serveis secrets dels Estats Units van considerar Espanya

com el lloc més hostil d'Europa. Percepció que amb prou feines va canviar durant el tètric mandat de J. M. Aznar i el seu bon amic Bush Jr.

A dia d'avui, amb els EE UU en plena campanya electoral, sembla ser que les relacions poden experimentar una millora. No obstant això, en aquests anys, Barcelona ha deixat de ser un port macarra i empobrit per esdevenir una de les destinacions més conegudes per les vacances de gent d'arreu del món. Si tornessin el marines de la US Navy, entre tant de turista i tanta massificació, on els posaríem?

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 26 de junio de 2008