Respostes

Fumava en pipa, tenia una veu profunda, torbadora, i disposava sempre de tots els detalls relacionats amb els esdeveniments més foscos de la societat espanyola. Les baixes passions i les pulsions assassines eren el territori on excel·lia Margarita Landi (Madrid, 1918 - Carreño, Astúries, 2004), durant un parell de dècades emperadriu de la crònica de sucessos del periodisme patri. La capital del seu reialme, el tron més ben ubicat, es trobava al si d' El caso, una publicació que d'alguna manera es pot considerar el B.O.E. de la truculència.

En un temps en què les preferències cromàtiques dels lectors-espectadors tenen una forta tirada cap al rosa però sense descuidar el groc, TV-3 ens ha fet recordar Landi amb un programa en què es repassen molts casos on sens dubte la periodista va posar a prova el seu olfacte professional. Dimarts de la setmana passada, la cadena va estrenar La zona fosca, una sèrie documental consagrada a repassar la genealogia del crim català al llarg del segle XX. El seu conductor-protagonista és Pere Cullell, un periodista el perfil del qual presenta petites coincidències i grans divergències en relació a la seva col·lega. Ell també té una sincera estima per la nicotina, i les seves cordes vocals es manifesten en un timbre greu i sonor. Però a diferència de Landi, prefereix els cigarrets, i no mostra cap predilecció per la morbositat florida que caracteritzava la seva predecessora.

Sense preocupar-se massa per l'estètica i les formes, Cullell llueix un posat que recorda la imatge canalla dels investigadors curtits per l'experiència. Però les seves maneres són una barreja entre el periodista objectiu i el forense, que dissecciona els casos com un metge de la mort ho faria amb un cadàver, a la recerca d'un dibuix exhaustiu, però sobretot asèptic. El procediment dóna com a resultat el rigor i la manca de tendenciositat. Un rigor que, això sí, ve servit en un format modest, sense cap innovació tècnica o narrativa, ni més tasca d'investigació que la rememoració dels fets.

Amb una estructura molt semblant a la de Detectiu, una altra sèrie documental que encara forma part de la graella del 33, La zona fosca utilitza una barreja polifònica de veus en la construcció del retrat dels grans assassins de la història catalana recent. Historiadors, inspectors de policia, psiquiatres, advocats i fiscals són interpel·lats pel periodista. Hi ha poc espai per a l'emoció. En els dos programes emesos fins ara, els únics ingredients apassionats els han servit els veïns dels homicides. Ni els familiars de les víctimes ni els dels botxins tenen veu en el collage de punts de vista. És d'agrair aquesta voluntat de no recrear-se en el sang i fetge. A canvi, d'aquesta manera es corre el risc de fer un retrat pàl·lid, descolorit, dels criminals. El context queda perfectament descrit, però al mateix temps es deixen molts dubtes sense aclarir. Com va ser la seva infantesa. Quina relació tenien amb els seus pares, amb el seu entorn. És cert, però, que aquesta és també una solució intel·ligent. En el fons, totes aquestes qüestions remeten a una de sola. Perquè ho van fer? I a aquestes alçades ja sabem que les grans preguntes no solen tenir respostes.