Les bondats de la tècnica

El naixement d'una nova consciència

Eudald Carbonell

Ara Llibres

183 pàgines. 18 euros

L'antropòleg Arnold Gehlen va anomenar "fal·làcia del curtcircuit" la pretensió d'aïllar una manifestació més del procés d'humanització, tot presentant-la com l'única causa explicativa. En el cas d'aquest llibre d'Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) això s'esdevé clarament en relació al paper atorgat a la tècnica, com a clau de volta per donar compte dels trets distintius de l'ésser humà. La consciència, el llenguatge o la sociabilitat, tot s'explicaria a partir de l'ús i producció d'instruments. Potser tampoc no calia entrar en polèmica amb les teories de Lewis Mumford o de Heidegger, però sí que s'hauria agraït introduir algun contrapunt crític al paper de la tècnica, ni que sigui en la línia del que deia Ramon Gómez de la Serna, segons el qual "no hi ha petons fòssils". El que, aplicat a la valoració d'allò que marca l'evolució del procés d'humanització, suggereix de manera immillorable que segurament s'ha exagerat el paper dels artefactes tècnics, perquè en tractar-se del que en queda més constància (a diferència del pensament, els sentiments o les relacions socials), sembla també allò més important.

El llibre que comentem sembla bastit sobre tres principis, el sentit dels quals s'encadena temporalment i lògicament: "la tècnica ens fa humans", "cal socialitzar el coneixement", i això a la llarga ens portarà a una època de "consciència crítica de l'espècie". Unes idees que es van repetint una i altra vegada, fins al punt de trobar-nos fragments sencers gairebé calcats, i que porta a pensar que al text li sobren moltes pàgines. I això, a diferència d'altres obres de divulgació científica, publicades recentment en català, com Contra Natura (Bromera, 2006), d'Arcadi Navarro i Cuartiellas, un llibre magnífic en què contínuament s'aporten noves dades aclaridores sobre el fonament natural o evolutiu del comportament humà, tot mantenint alhora el rigor científic.

Carbonell és també autor d'obres com Planeta humà (2000) o Encara no som humans (2002), publicades ambdues a l'editorial Empúries, i darrerament també ha estat notícia per la divulgació, a la revista Presència, d'un manifest, serè i compromès, a favor d'un catalanisme integrador, social i progressista, titulat Catalunya, poble i nació, on es defineix com "d'esquerres i catalanista", abans que "catalanista i d'esquerres". Amb tot, el prestigi d'Eudald Carbonell prové sobretot de la seva tasca com a codirector de les excavacions als jaciments d'Atapuerca.

De fet, sol passar que l' "excedent d'entusiasme" que genera l'èxit en un àmbit molt concret porti a sentir-se autoritzat per parlar sobre qualsevol altra qüestió, el que d'entrada tampoc no té perquè desqualificar-se si les idees són bones. El perill, com en el cas del llibre que ens ocupa, més aviat és creure's una mena de visionari, tal com indica proposar "la integració crítica de la nostra espècie en un nou col·lectiu còsmic", o el fet de tenir ja preparat el nom ("Homo ex-novo") per a la nova espècie d'ésser humà, l'adveniment de la qual s'anuncia.