Que sais-je?

Assaigs. Llibre primer

Michel de Montaigne

Traducció de Vicent Alonso

Ed. Proa,

Barcelona, 2006, 543 pàgines

Si Michel de Montaigne (1533-1592) hagués continuat tota la vida exercint un càrrec públic de magistrat a la ciutat de Bordeus i no s'hagués retirat als 37 anys a la propietat del Perigord que va heretar del seu pare, llavors, possiblement, no sabríem gaire cosa més, de la seva persona, que el fet que li agradava més el peix que la carn: no gran cosa. Però Montaigne va decidir-se per la "vida retirada" quan es trobava, com ara Dante, "nel mezzo del camin" de la seu vida: encara va viure vint-i-dos anys, la major part dels quals va dedicar-los, com és sabut, a mirar per una de les altes finestres del castell de la montaigne -així l'anomenava Quevedo sempre que en parlava: "el señor de la montaña"- i a escriure un dels primers, grandíssims documents de l'assagística moderna. És cert que tenia al darrere les Moralia de Plutarc i les Cartes a Lucili, de Sèneca, a més d'Horaci, Virgili i el també originalíssim Diògenes Laerci (l'autor de les Vides dels filòsofs), a més dels grans cronistes medievals francesos, Froissart i Commynes els primers, que van salvar la seva prosa de caure en el refistolament de Ciceró, del qual Montaigne va dir, sense embuts, que "sa façon d'escrire me semble ennuyeuse". Faltava molt de temps perquè Voltaire digués allò famós que "tots els gèneres literaris són bons, excepte els avorrits", però el fet és que Montaigne, a partir de la celebrada data de 1570, va començar a oferir a la lectora humanitat (avui reduïda a quatre gats, si es pensa bé) una assagística de factura molt apassionant, nova per molts conceptes, i exponent d'una atenta recepció de tot el llegat grec i llatí -sobretot el segon, com ja va passar-li a Petrarca-, posat al dia, i, especialment, imbricat en la recerca de la gran pregunta sobre la que s'alça tot l'edifici més o menys desballestat (fins al punt que els seus contemporanis van considerar que era insostenible des del punt de vista estructural i estilístic) del llibre: "Que sais-je?", "¿Què és el que sé?", eco indubtable del pertinaç eslògan de mestre Sòcrates, que sempre havia dit, ell tan lleig com coqueto, que només sabia que no sabia res.

Montaigne va fer gravar una bona sèrie de màximes gregues i llatines a les bigues i els cairats de la peça que ocupava a la famosa torre de la propietat que ja hem dit, que encara són visibles, i va dedicar-se a escriure perseguint, com ell mateix confessa, una acordança bella entre tot el que li passava o li venia al cap i el ritme, molt variable, de l'escriptura mateixa: per això els Assaigs són un barrija-barreja insòlit -només molt vagament comparable a tota la literatura assagística que s'havia escrit fins en aquell moment-, sempre amb un rerefons socràtic i estoic claríssim, però amb un propòsit -per a si mateix i pels futurs lectors- força dissemblant del que havien tingut i tindrien, per posar exemples més o menys pròxims a la seva empresa, les Moralia plutarquianes, la Silva, de Pedro Mexía o les Miscel.lànies, d'Angelo Poliziano; i, més endavant, el fabulós Teatro Crítico del pare Feijoo.

La clau de la gran originalitat i diferència dels Assaigs de Montaigne no resideix en el fet que hi tractés de totes les coses humanes i divines que ens puguem afigurar, i que ho fes en un llenguatge perfectament entenedor (avui, més en francès modern que en francès del Seizième), sinó en el gest intel·lectual -que abraça tota la història del pensament occidental, entre Sòcrates i Sigmund Freud- segons el qual la personalitat o la "construcció del subjecte" es fa al ritme del saber, del coneixement, de l'escriptura i de la introspecció (d'aquí el relatiu agustinisme que comporten els Assaigs, aspecte estranyament poc estudiat pels especialistes en Montaigne, que sempre el fan més laic i secular del que és veritablement, però que no deixen de subratllar, això sí, que el seu "pacte de generositat" amb els lectors ho deu tot al seu catolicisme resistent, i no pas a la influència del calvinisme a França durant el llarg període de les guerres de religió. Sòcrates va dir que atenyem el coneixement desfent-nos dels malentesos que portem a dintre (els "errors comuns" de Thomas Browne), Montaigne va dir que ens fem i ens desfem al ritme d'una escriptura feta de "temptatives", i Freud, només un punt més enllà, va establir que estem constituïts gràcies a les categories verbals que ens travessen. Tot això s'assembla; amb les diferències que el pas dels segles imprimeixen a les tres o quatre qüestions que la filosofia o la història del pensament europeu no ha deixat de debatre des de fa cosa de dos mil cinc-cents anys.

En aquesta primera entrega, el lector hi trobarà excursos ("assaigs", "provatures discursives") sobre la tristesa, l'oci (mare de totes les virtuts per als savis!), la mentida, la constància, les entrevistes amb els reis, la covardia, la por, l'art d'aprendre a ben morir, la pedanteria, l'educació dels nens, l'amistat -en especial la que ell va professar a Étienne de la Boétie-, la civilització dels dits caníbals, la moda, la soledat, la son, la vanitat de les paraules, la parsimònia dels antics, la por i el pas del temps, ineluctable: nemini parco. Però, com ja s'ha dit, hi trobarà sobretot unes provatures d'escriptura gràcies a les quals es desgrana un home singular, i ell mateix, alhora, es construeix. El pessimisme de Hamlet, al cap d'uns quants anys, que considera fum totes les paraules -"Words, words, words..."-, encara és, en la ploma de Montaigne, un estoicisme constructiu, realista, profitós per a tot lector; en suma, una de les fites més grans de la història de la mescla d'escriptura, pensament, costums i psicologia que mai hagin donat les lletres de Ponent.

Fins ara disposàvem, en català, del Llibre tercer dels Assaigs, complet, a càrrec d'Antoni Lluc-Ferrer, de l'Apologia de Sibiuda, a càrrec de Jaume Casals, de dues antologies -justament també valencianes-, a les editorials Albatros (1993) i Germania (1995), i alguna cosa més a Quaderns Crema. Ara tenim a la nostra disposició, per a honor de la llengua valenciana (o com sigui que s'hagi de dir), un primer lliurament magníficament elaborat pel professor Vicent Alonso que honora Montaigne, València, la Universitat d'aquest lloc, i, en definitiva, les lletres catalanes.