Petrisegadors
La multitud que dilluns es va congregar al passeig dels Til·lers de Barcelona no buscava el populisme desafinat del Cantamania, només volia assistir a l'acte institucional de la Diada, dirigit conceptualment per la consellera Montserrat Tura i artísticament pel teatròfil Joan Ollé. El duet prometia, i els més pessimistes presagiaven ensurts poètico-visuals o inventaris dramatitzats a l'estil de L'illa del tresor. Però no. L'acte va tenir una coherència simbòlica i una solemnitat identitària prou compacta, tot i que, obrint un debat interessant, l'historiador Joan B. Culla, que participava en el programa especial moderat per Josep Cuní, va subratllar que potser havia estat excessivament décontracté (gal·licisme que ell mateix va traduir per "informal"). Si parlem de matisos, vol dir que no va ser cap bunyol, sinó un ritual d'una categoria i amb elements més opinables que no discutibles. El més impactant: la interpretació d'Els Segadors. Si en altres ocasions l'himne havia estat orquestrat amb una energia reivindicativa, enguany es va optar per una interpretació angelical que combinava la puresa de les veus de l'Escolania de Montserrat i les joguines melòdico-poètiques de Pascal Comelade. ¿Massa tou per a un himne? Discrepo: infantilitzar les manifestacions d'orgull patriòtic és una idea excel·lent.
Aquesta visió aparentment infantil desproveïa la lletra gore de l'èmfasi intimidatori i, volgudament o involuntària, semblava celebrar la presentació del Nou Club Super 3 de TV3. Per aquells que s'acabin d'incorporar a la nostra sintonia, direm que el Club Super 3 ha estat, és i serà (si ningú no l'espatlla) el format-contenidor més sòlid, rendible i arrelat de tots els que ha creat Tel evisió de Catalunya d'ençà que existeix. Ja hi ha dues generacions de catalans marcats, per bé o per mal, per l'estètica d'un tomàquet-telèfon existencialista i, sobretot, per l'atractiu creixent, mutant, expressiu i perdurable de la Ruinosa, la bruixa nacional de Catalunya. Però de la mateixa manera que la cerimònia del passeig dels Til·lers va certificar el final d'una etapa i d'uns protagonistes en la castigada política catalana, el Nou Super 3 renova les existències i ens obliga a sentir una gran nostàlgia pels personatges que se'n van.
La nova fauna del Super 3 forma una família de dibuixos animats que es converteixen en personatges reals (la Lila, en Pau, en Roc, l'Àlex i en Fluski, escamot organitzat per contrarestar les estratègies d'un dolent amb cognom literari: el senyor Pla). Aquest diàleg entre ficció animada i realitat permetrà, com en etapes anteriors, lligar introduccions amb concursos, promocions amb vídeos participatius i prologar les sèries contractades per a la nova etapa. El primer dia, que va coincidir amb l'obertura de les escoles, vam començar a acostumar-nos a un personatge dinàmic de gat mig ficció mig realitat i d'una nena que, de lluny, podria semblar una germana petita d'aquella Norma normalitzadora però amb una dicció més discutible. Analitzar un format destinat a les criatures amb criteris d'adult és perillós, però les dues primeres impressions que vaig experimentar veient aquest renovadíssim Super 3 és que hi ha una cosa que no es renova (el patrocini omnipresent de La Caixa) i que ja tinc una inconfessable nostàlgia del tomàtic i, sobretot, de l'admiradíssima Ruinosa. Però ja se sap que la nostàlgia és un signe d'envelliment i, en conseqüència, de decadència.
