De la ironia al sarcasme

Whatever? Cinisme colorista al límit del discurs

Sala Muncunill

Plaça Didó, 3, Terrassa

Fins al 24 de setembre

Crisi? Quina crisi?

Galeria Sicart

Carrer de la Font, 44, Vilafranca del Penedès

Fins al 27 d'octubre

La joventut s'ha allargat fins molt enllà i el concepte de mitja edat ja no existeix. L'àmbit artístic no s'escapa d'aquest fenomen i continuem anomenant art jove a l'obra d'uns autors que ronden els 40 si no voregen ja la cinquantena. L'Ajuntament de Terrassa, des de fa quatre o cinc anys, ha decidit apostar per aquest jove art contemporani i organitza activitats com mai no havia fet abans, quan la ciutat dormia embadalida un somni provincià i petit burgès de curta volada. Però ara que té bisbe propi, corre per estar a l'alçada de les circumstàncies, endreçar-se, treure partit del patrimoni arquitectònic, transfigurar la lletjor de la seva orografia descurada en encisadors paratges i posar-se al dia. Més enllà d'algunes iniciatives privades que van obrir camí, la promoció institucional de l'art jove a la capital vallesana s'inicia amb Interferències, un conjunt d'activitats interdisciplinàries repartides per diversos punts de la ciutat i que aviat farà la sisena convocatòria. Processos oberts és l'altra puntal d'aquest impulsmunicipal i aquest any ha celebrat la quarta edició, enriquida per una polèmica que encara es pot seguir si es visita la pàgina web p-oberts.org.

Paral·lelament als dos cicles esmentats, a la Sala Muncunill s'han anat fent exposicions que en certa manera els complementen, com és el cas de Whatever? Cinisme colorista al límit del discurs, un títol més aviat inintel·ligible que d'altra banda és molt propi d'aquest tipus de manifestacions. Consta d'una selecció d'obra de 10 artistes que, segons diuen els comissaris, Alex Brahim i Thomas Reydellet, "més enllà de ser simplement cínics afables, se serveixen, amb una dosis d'ironia i provocació respecte a l'ordre social, polític i econòmic, d'un elevat grau de consciència, expressat amb certa fredor i reflectit cordialment". Però, el que ja sembla una constant en aquestes exposicions, només se'n pot veure una part ja que alguns vídeos no funcionen. Potser amb els dies es podran veure els DVD de Pierrick Sorin (Nantes, 1960) i de Le Gentil Garçon (Lió, 1998). El previst enorme mural de Víctor Castillo (Santiago, Xile, 1973) s'anirà fent al llarg dels dies. I l'acció poètica de Martí Sales (Barcelona, 1979), Xavier Theros (Barcelona, 1963) i Eduard Escoffet (Poblet, 1979) només es farà un sol cop, el 23 de setembre. Queden doncs, els plats prohibitoris del Food Cultura Museum, d'Antoni Miralda (Terrassa, 1942); els sarcasmes publicitaris de Denver (Buenos Aires, 1975), la música pop de Liquid Architecture, les samarretes i postals germàniques de Toni Tena (Badajoz, 1971), els Pobres superhéroes Batman, Spiderman i Superman, agermanats amb Jesucrist, de Natalia Ángel (Bogotà, 1974), i per sobre de tot, les divertides Memorias de Arkaran, de Carles Congost (Olot, 1970), dividides en vuit actes, però que només se'n poden veure quatre, no se sap si per una errada tècnica o per una picada d'ullet del propi autor.

A Crisi? Quina crisi, de la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès, el comissari és el propi galerista, que dirigeix el seu establiment com un centre cultural privat. El títol ve d'una vella cançó de Supertramp i val a dir que l'exposició no desmereix en absolut la de l'Espai Muncunill terrassenc. Sicart presenta 12 artistes que resumeixen molt bé la seva línia de promoció d'autors nascuts del 1960 en endavant, posant un especial èmfasi en les noves tecnologies. La fotografia hi és present amb les obres crepusculars de Florian Beckers (Düsseldorf, 1971) i Gisela Ràfols (Vilafranca del Penedès, 1969), els enigmàtics espais de trànsit de Marta Espinach (Gelida, 1967), les caixes de llum de Jaume Parera (Barcelona, 1970), els fotomuntatges magrittians de la parella Tim Maslen (Perth, Austràlia, 1968) i Jennifer Mehra (Londres, 1970), i les impactants i desangelades suïcides de Florence Vaisberg (Buenos Aires, 1979).

Quant als multimèdia, hi ha l'interessant Hálito, de Cristina Calderón (Barcelona, 1972), i Body and soul, de Miquel Jordà (València, 1963). I de pintura, s'hi inclouen obres d'Anna Olivella (Vilafranca del Penedès, 1969), les subtils 30 figuras desnudas de Ruth Morán (Badajoz, 1976) i els contes de José Luis Serzo (Albacete, 1977) on l'humor és una peça clau. I parlant d'humor -més aviat negre-, cal destacar els objectes morbosos de Nicanor Araoz (Ciudad Autónoma de Buenos Aires, 1981), que s'inspiren en el cinisme i la violència dels dibuixos animats més típics d'animalets, però no deixen de provocar un calfred quan es constata que el gat i els ratolins, inerts i sagnats, que tant fan somriure als infants no són de plàstic ni peluix, sinó que estan dissecats i són tan reals com la vida mateixa.