L'illa submergida
La fi d'Europa
Àngel Burgas
La Magrana
Barcelona, 2006. 243 pàgines
Europa porta el nom d'una princesa que un toro blanc s'endugué nedant fins a una illa. L'aïllament és el component principal de la seva idiosincràsia. Tot i que no és més que el cap d'una enorme extensió de terra que arriba fins a Camtxatca, Europa es veu a si mateixa com una illa paradisíaca, envoltada d'aigües tèrboles, inexplorables. La nova Europa, el naixement de la qual anuncia Àngel Burgas en aquesta novel·la, no altera per res aquest concepte. Amb mur de Berlín o sense el mur, la pantalla que protegeix el paradís resta igual d'opaca. Dins d'aquesta bombolla, els moviments de revolta social somnien des de fa ben bé un segle dur a terme una revolució anticapitalista. Però just al costat d'aquesta illa tan inexpugnable i tan pròspera, s'ha esdevingut la revolució, durant dècades s'ha construït just rere la muralla una nova societat, que al final s'ha esfondrat sota el seu propi pes... Res de tot això no importa, tanmateix; el desembre de 1989 no és cap fita, ja que tots aquests esdeveniments no formen part d'Europa. La primera gran decepció de La fi d'Europa és que el teló d'ignorància continua tan ferm com durant tota la llarga postguerra.
Al llibre hi ha, però, un altre problema que sorgeix a causa del mite grec. Europa és, qui ho dubtaria en cas d'una princesa, de gènere femení. La novel·la de Burgas ens ofereix tot de personatges amb els quals podria haver construït una al·legoria d'aquest continent tan ple de contradiccions. Però no se'n surt. La primera raó és molt simple, Europa és una noia i els personatges de la novel·la són homes. Aquest problema tècnic, l'autor el comenta extensament. A part de la frívola caracterització dels transexuals ens ofereix també una lliçó de traductologia. Els poemes de García Lorca posen un dels protagonistes davant un obstacle insalvable. La lluna en alemany és de gènere masculí (der Mond) i la traductora no sap com adaptar el poema en el qual la lluna alleta un nadó a la imatge de l'astre com un home bonhomiós que a Alemanya observa la terra des del cel. Però Burgas no diu que resultaria igualment complicat adaptar la pàl·lida silueta de la mort a la imatge d'un genet esquelètic amb la daga a les mans, que en alemany es diu der Tod. La mort a Alemanya és, doncs, un home.
Podem veure que la qüestió de la mort és molt relativa. Hi ha paraules que quan passen d'una llengua a l'altra canvien de gènere, igual com poden canviar de gènere les persones amb una simple operació, o fins i tot sense ella. Tot és, doncs, relatiu. Potser per això la mort no surt mai al llibre, tot i que l'autor s'enfronta amb el fenomen del terrorisme, alhora que documenta l'existència de tortures extremes, fetes per pur plaer. El llibre no és més que un dibuix animat; el podeu llegir tranquils sense témer cap sotragada emocional. Encara que algun protagonista prengui mal, tornarà a posar-se dempeus gràcies a un ressort secret. Si la mort violenta és arreu, no pot ser pas definitiva, oi?
Hi ha una altra raó per la qual jo no puc veure al·legòricament representada Europa ni en la figura "d'un masoquista conscient" que té el cos cobert de nafres cicatritzades, ni en la cara deforme d'un poeta gallec que pateix elefantiasi. El problema és que aquestes dues metàfores s'exclouen mútuament. O bé Europa és desfigurada per les ferides, o bé pateix una malformació congènita. Quina és la resposta? Probablement, tant se val perquè l'ensenyament moral de l'autor consisteix en la instrucció que simplement cal aguantar la mirada uns minuts i l'ull de qualsevol persona s'acostuma ràpidament a suportar tant la visió d'un cos torturat com la d'una cara monstruosament deformada. Una magnífica educació per a la indiferència.
Ja sé que analitzo elements que queden soterrats profundament dins del text, que no floten a la superfície d'una trama plena de coincidències ridícules i meandres que desvien el corrent principal de la narració en unes descripcions estancades, plenes de detalls i detallets que no treuen cap a res. Però en un text literari tot compta, i sobretot compta la coherència del pensament. És relativament fàcil atrevir-se a pronosticar la fi d'un món podrit, abjecte, i proposar reformes urgents. Però la ideologia no té la forma d'un manifest que simplement es pot firmar o rebutjar. Per a la immensa sort de tots nosaltres, no n'hi ha prou de llegir la proclama davant d'una càmera de televisió de qualsevol cadena internacional. La combinació de l'èxtasi poètica i de la convicció que la tortura proporciona el plaer sexual tant al botxí com a la víctima em fa estremir de basarda. Com també m'esgarrifo pensant que algú pugui trobar l'explicació convincent del terrorisme en un joc d'infants dolguts per la poca atenció que havien rebut dels seus pares de petits, i que un cop crescuts juguen a atreure atenció dels mitjans de comunicació de masses. "Tot és molt relatiu", respon un antic activista quan li pregunten si ha mort mai algú. Exactament, tot és molt relatiu. Tan relatiu que l'illa s'enfonsa. Proveu de tirar una safata metàl·lica contra el terra, segur que no produeix cap soroll. El relativisme postmodern ha ofegat les estridències amb l'aigua tèrbola de l'oceà. La imatge de la safata pertany a un poeta grec i em permet acabar aquesta breu ressenya al mateix indret on ha començat uns llargs segles més tard.
