El millor deixeble

L'evangeli de Judes

Editat per Rodolphe Kasser, Marvin Meyer i Georg Wurst; comentaris de Bart D. Ehrman

National Geographic Society

Barcelona, 2006. 175 pàgines

Si teniu un fill i voleu posar-li un nom ben original, ja podeu triar sense recança el nom de Judes Iscariot. Us costarà molt de fer entendre a la família les raons d'aquesta tria -com si volguéssiu posar-li Caín-, però aquest article us ofereix totes les explicacions necessàries perquè tothom quedi content, menys el Papa de Roma.

Sabíem pel tractat d'Ireneu de Lió Adversus haereses (Contra totes les heretgies) que cap a mitjan segle II, amb lleuger retard respecte a la redacció dels Evangelis canònics, Judes Iscariot, un dels 12 apòstols de Jesús, o un dels seus seguidors havien redactat un Evangeli peculiar, al qual el deixeble que "ven Jesús" per 30 monedes de plata no solament no hi figurava com un rèprobe i un traïdor, sinó com la veritable clau de volta de tot el misteri de la Redempció cristiana: Judes, justament de la secta gnòstica del caïnians, hauria estat l'únic deixeble de Jesús prou lletrat i iniciat en la ciència mistèrica que envolta el messianisme judeo-cristià com per ser el receptor de la més gran responsabilitat que mai va tenir cap deixeble de Jesús: enviar-lo a la mort i, per ella, deslliurar-lo de la trampa del cos material, elevar-lo a la vida eterna, a l'Esperit pur, a la Gran Revelació, a la Pau celeste.

En comptes de "creure en un sol Déu, Pare Totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles", com diu el Credo que encara reciten de memòria tots els cristians, a l'Evangeli de Judes es defensa la idea que no hi ha un sol Déu, sinó molts déus, i que el món no va ser creat pel Déu autèntic -que existeix, però costa molt d'abastar, és el gran Deus absconditus de Nicolau de Cusa i de Luter, i en bona mesura de la mística espanyola-, sinó per una deïtat inferior, que ni és el Pare de tothom ni és de cap manera totpoderós. Quan els deixebles diuen que adoren "el seu Déu", de fet estan adorant el déu rebel i foll i tots els déus que van participar en la creació de la nostra existència material, miserable i sense cap sentit: Yaldabaoth, Nebro, Saklas. Jesús, per contra, ve del reialme immortal de Barbelo -encara lluny del Déu veritable i Primer-, i aquesta és una cosa que només sap ell mateix i, entre els seus deixebles, el més gnòstic, o el més pensador de tots: Judes. Per això Jesús, en aquest evangeli, es riu sovint, amb un riure que diríem homèric, de la ignorància dels 11 deixebles toixos que l'acompanyen, i, en canvi, participa a Judes la clau del misteri i li ho deixa tot a punt per a la Redempció, no per a la traïció. Judes és, per tant, el gran intermediari del més gran desvelament que pot arribar a conèixer qualsevol creient (jueu o cristià): qui és i on es troba essencialment el Déu veritable, el gran Fundador, el gran Origen, la font de tota Saviesa. Escapant-se d'aquest món, que ha estat creat per un rebel sanguinari com demostra la vida quotidiana, Crist s'escapa tant del seu cos com d'aquell creador dolent. Conseqüència d'això, naturalment, és que no hi va haver ni hi haurà resurrecció ni de Crist ni de ningú de nosaltres: ¿per què hauríem de tornar a aquesta bírria d'existència corpòria, amb mal de pròstata, artrosis i diarrees? És millor quedar-se per sempre més en el regne de l'Esperit, formar part per sempre d'"aquella gran nissaga sagrada", de què parla aquest Evangeli, el gran reialme veritablement diví.

Com resulta clar, tot això no va agradar gota als ortodoxos Ireneu, ni Justí ni Tertulià; i van eliminar aquest text, com centenars d'altres, del cànon del Nou Testament. (Els teniu tots a l'abast en una recent, magnífica edició en dos volums dels Evangelis apòcrifs, a la Bibliothèque de la Pléiade). Ara tenim dues opcions: o continuem creient que els evangelis sinòptics i el de Joan (els quatre evangelis que van entrar al Nou Testament) diuen veritat, o creiem que el més veritable de tots és el de Judes, ens fem gnòstics, caïnians o de la secta filosòfica que sigui, i esperem amb il·lusió la fi de les nostres vides per tal de convertir-nos, com va fer Jesús, a qui mai més no tornarem a veure -ni als avis, ni al papà, ni a la mamà!- en pur Esperit.

L'opció de l'Església romana està ben clara des dels Pares Apostòlics i ulteriors: "Credo in unum Deum... Credo in carnis resurrectionem". L'opció de qualsevol creient que senti la pruïja de saber, a més de creure, i que tingui veritables ganes de convertir-se en carronya eterna -tan efímera com viurà eternament la seva ànima al Gran Estatge- per escapar-se de la immundícia d'aquest món, té l'opció d'abraçar l'Evangeli de Judes i convertir-lo a partir d'ara en el seu llibre religiós de capçalera. Ara veieu tot el que pot passar, i com poden complicar-se'ns les coses, pel fet que un bon dia de la dècada de 1970 una excavació clandestina va descobrir un còdex escrit sobre papir, en llengua copta, al Mig Egipte, que es va salvar de miracle després, entre altres barbaritats, d'haver estat congelat com les croquetes.