El triomf de l'estètica

Pensar l'art

Abel Cutillas

CETC i Angle Editorial

Barcelona, 2006. 102 pàgines

Viure mata

Abel Cutillas

Editorial Fonoll

Juneda, 2006. 107 pàgines

Avui dia ha esdevingut un lloc comú considerar que les experiències realment valuoses són les que es justifiquen per elles mateixes, tot evitant rebaixar-les a la condició de simple mitjà per assolir un objectiu ètic o polític, o un apropament a la veritat. I és que el model estètic regnaria per damunt del pràctic i del cognoscitiu. Els autors que, segons defensa Abel Cutillas en aquest breu assaig, més haurien contribuït a la reivindicació de l'ordre estètic, serien Kant amb, per exemple, la noció de "plaer desinteressat", i Nietzsche amb la idea d'una "afirmació innocent", posem per cas. Ambdós pensadors encetarien una nova època en què l'art deixaria d'estar supeditat a altres facetes de la vida humana. I cal subratllar que no només assoliria la seva emancipació, sinó que fins i tot acabaria per ocupar una posició dominant. I si algú retreu que en el projecte filosòfic de Kant la pregunta per l'art ocupa el darrer lloc, després d'inquirir sobre el coneixement i sobre l'acció, l'autor de Pensar l'art assenyala que "l'ordre de les preguntes no ha de ser necessàriament el mateix que l'ordre de les respostes (...), i seran la resposta del conèixer i la resposta del decidir les que finalment pengin, depenguin, de la resposta de l'art". O, amb una imatge molt aconseguida, Abel Cutillas també expressarà aquest capgirament del paper tradicionalment atorgat a l'art tot afirmant que els canvis a les branques de l'art han acabat per modificar tot l'arbre del pensament.

És clar que també es pot morir d'èxit, i en aquest sentit el triomf del model estètic genera alguns problemes de pes. Un seria el de determinar què no seria art avui dia, que la bellesa i la creativitat són criteris de valor que s'apliquen indiscriminadament, o que els museus es barallen per reflectir el que passa al carrer. I un altre seria el de com regular la convivència humana quan el que es valora d'una experiència és només que sigui intensificadora de la pròpia sensibilitat. Només cal recordar, al respecte, la polèmica suscitada pel compositor Stockhausen quan va afirmar que l'atemptat de l'11-S fou "una immensa obra d'art". En qualsevol cas, a l'autor d'aquest llibre no se li pot exigir una anàlisi de les causes o de les conseqüències del gir estètic perquè el que ell pretén sobretot és descriure el procés pel qual l'art va deixar d'estar sotmès a l'ordre de la representació, bé de la naturalesa o món exterior (el que seria propi de la mímesi), bé del món interior (el que seria definitori de la pòiesi), i es va independitzar, tot proclamant una autonomia que ha acabat per reivindicar la resta d'activitats humanes. Aquest fenomen de la crisi de la representació és prou conegut, i en aquest sentit hom pot quedar decebut si espera trobar en aquest text propostes molt originals. Altra cosa, però, és l'estil, realment brillant, d'aquest "fals dietari". Com les onades, que acaben erosionant les roques més dures amb la seva insistència, el discurs d'Abel Cutillas torna una i altra vegada a tractar les mateixes qüestions, amb tenacitat i petits canvis de perspectiva, fins a fer-les assequibles i entenedores. La lectura del text és gairebé hipnòtica, i s'acaba justificant per ella mateixa (en perfecta sintonia, d'altra banda, amb l'esmentat domini del model estètic).

A més de l'assaig, l'altra forma literària més escaient per expressar les noces del pensament i l'experiència -sense menystenir-los com a simples missatgers d'una veritat aliena- seria l'escriptura fragmentària o aforística. Això ho defensa (i ho posa en pràctica) Abel Cutillas en un altre llibre, també del tot recomanable, titulat Viure mata (publicat per la jove Editorial Fonoll, de Juneda). En aquest text hi trobem pensaments tan suggerents com "el coit té un residu: la criatura", o "l'amor és un coixí, però la vida és un barranc. Salta per un barranc armat d'un coixí, a veure què et passa". I a la darrera pàgina hom ensopega amb la següent bella declaració d'intencions (valgui la paradoxa): "Faig el salt, doncs, i perdo per sempre la llar. Espero que m'acullis, lector, en aquest carrer on tots som gossos abandonats, espero que m'acullis i compartim alguns instants en el pensar".