La veritat de les fantasies
Sorres blanques
Jordi Coca
Edicions 62
Barcelona, 2006. 191 pàgines
L'obra narrativa que Jordi Coca (Barcelona, 1947) ha anat creant des dels seus inicis s'ha caracteritzat sempre per una vocació de fidelitat al risc i a l'experiment, per esquivar els supòsits novel·lescos més ortodoxos i convencionals, l'afany exclusiu d'entretenir, per assajar en cada nova ficció la visita a un territori inèdit del seu món imaginatiu: només cal llegir, per exemple, El cor de les coses, on reuneix els contes i les novel·les curtes publicades fins a l'any 1995, per adonar-se que Coca ha volgut estar atent a les tendències més innovadores que transitaven orgullosament pels camins de la literatura occidental, i que feia seves les lliçons dictades, posem per cas, per Peter Handke, Michel Butor i Alain Robbe-Grillet. És la constatació, en efecte, que hi ha escriptors que poden sentir-se més còmodes i feliços lluny dels seus veïns naturals i molt més a la vora de les pràctiques i les tradicions d'uns altres àmbits verbals. En lloc d'optar, llibre rere llibre, per la repetició d'unes fòrmules narratives ben apreses i del tot dominables gràcies a l'experiència de l'ofici d'escriure, Coca es planteja cada novel·la com un nou repte que cal superar: a Sota la pols adoptava la figura d'un escriptor de postguerra; a Lena, en canvi, adquiria el to i l'actitud d'un escriptor nòrdic influït per Ingmar Bergman, i a Cara d'àngel, en fi, intentava fallidament esdevenir un cronista de l'esperpent nocturn i del sexe clandestí. Ara bé, per més que sigui innegable la diversificació formal, argumental i temàtica de cada un dels seus textos, l'obra de Coca és identificable sens dubte per la marca intransferible de la seva prosa tènue, fràgil i delicada, a la recerca constantment dels detalls petits de la realitat, del cor dels sentiments i de les vibracions intangibles dels paisatges i de les coses: les múltiples línies de la matèria narrativa que tracta Coca estan unificades per una escriptura transparent, fluïda i amb un ritme que no s'entrebanca mai amb cap so grinyolant ni amb cap trampa retòrica pouada en els recursos de l'estil noble. En aquest sentit, es pot afirmar que es llegeix la veu ambígua d'un escriptor clàssic que adopta una posició atrevidament radical: és la veu d'algú que vol explicar una història, però que no desconeix que el temps de les grans fabulacions decimonòniques forma part d'un passat obsolet, que totes les històries es reben fragmentades i que l'èpica ha mort.
Tot el que s'ha indicat fins ara es troba reflectit a Sorres blanques: el lector de seguida escolta i accepta sense cap dificultat la veu narrativa femenina que, en primera persona, explica i radiografia les qüestions i els conflictes personals que la neguitegen. Enlloc no es localitza cap daltabaix estilístic que espatlli la lectura, i es fácil encantar-se amb la claredat meridiana de la prosa que sorgeix a cada pàgina. Però al mateix temps, i també de seguida, el lector observa que el relat es trenca i es contradiu i que res no és el que sembla ser en una primera instància perquè tota la matèria narrativa és com un enfilall d'històries imaginades per algú que no sap qui és i que no vol ser el que és. Aquí Coca torna a situar-se en un territori propici per fulminar el concepte tradicional d'argument: "Potser en el fons només vull parlar de no res. De no res. De no res", escriu la narradora al final del llibre reproduint la cita de Marguerite Duras que encapçala la novel·la juntament amb una altra de Max Frisch extreta de Posem que em dic Gantenbein: "De sobte sóc a Jerusalem". El que passa a Sorres blanques és que l'autor segueix al peu de la letra, justament, l'abast d'aquestes dues divises: la narradora no parla de res real i particular ni de les seves circumstàncies immediates, sinó que tan sols projecta en unes altres figures femenines que s'inventa les pors i els desitjos, les angoixes i les il·lusions, les frustracions i les felicitats que no gosa particularitzar sobre ella mateixa. No vol dir res d'exacte sobre com és, sobre el fracàs de la seva història sentimental, però el desenrotllament de la imaginació la traeix perquè les seves fantasies -una actriu jove que viu a París i se suïcida, una professora de música enamorada d'un compositor però que al mateix temps li és infidel, una aventurera que experimenta sensacions desconegudes en països exòtics, una dona que té una relació lèsbica, etcétera- i les seves suposicions revelen els fantasmes íntims que la codicionen i la humilien. Sorres blanques està organitzada com si fos una col·lecció d'històries que dinamiten i fragmenten l'ortodòxia argumental -les teories cinematogràfiques de Jean-Luc Godard i els relats cubistes de Gertrude Stein hi bateguen arreu-, que il·luminen des del darrere la personalitat i la sinuosa psicologia de la narradora, i que s'alcen, al cap i a la fi, com un rotund elogi de l'art d'inventar-se històries i altres personalitats, talment com si Coca hagués escrit Sorres blanques per homenatjar els beneficis intransferibles del que és un dels nuclis centrals de la literatura, el plaer catàrtic de poder viure la tristesa, les inquietuds i les alegries personals en unes altres vides.
Entre la voluntad increbantable d'explicar històries immortals que emocionin i convencin com ha passat sempre i la necessitat irresistible de polvoritzar-les per aconseguir una versemblança contemporània, Coca ha escrit a Sorres blanques una anàlisi profunda dels mals ocults d'un personatge en crisi moral i física, però també ha demostrat la seva saviesa narrativa en administrar calculadament un dispositiu estructural refinat i complex que es llegeix amb entusiasme i passió. I com a rerefons, a la manera de regal, el lector hi descobreix una declaració de principis, la formulació d'una teoria certa sobre la veritat de les invencions i les fantasies que s'escriuen i es llegeixen.
