Arrencada amb clàssics

Les galeries estan calentant motors i és de suposar, i d'esperar, que portaran l'art fresc del moment juntament amb els espais de petit format que, cada cop més repartits arreu de Catalunya, fan les apostes més arriscades. Als museus i els centres culturals institucionals, en canvi, la temporada artística té un accent més aviat clàssic. Tot i que això també té el seu punt estimulant.

Entre les estrelles, destaca el gran mestre dels estels, Joan Miró, a qui la fundació barcelonina que porta el seu nom dedica a partir de novembre una gran exposició centrada en els seus últims 20 anys. És veritat que no són els més celebrats pels historiadors, però alguns vam aprendre a estimar-lo gràcies a aquestes obres fortes i a vegades subtils que fan bona la sentència, ja fa molts anys, del seu net, ja desaparegut, David Fernández Miró: "Picasso és el pintor del segle XX, però Miró ho és del segle XXI".

Ens esperen exposicions de Miró, Picasso, Gargallo, Fragonard, Palazuelo i Tàpies.

Picasso, és clar, tampoc no faltarà a la cita ja que el museu barceloní clourà el novembre aquest any de celebracions amb una exposició (encara programada per Maite Ocaña; la incògnita és què proposarà després el seu successor, Pepe Serra) dedicada a la relació de Picasso amb el circ. També un clàssic de renom és Pau Gargallo, el gran escultor de l'avantguarda espanyola. La sala d'exposicions de La Pedrera presentarà a partir del 31 d'octubre una retrospectiva que posarà en contraposició les seves obres avantguardistes dels anys vint i trenta amb les més clàssiques del moment noucentista, amb el qual va estar relacionat.

Més modern, però ja clàssic, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) oferirà, després d'obrir programa amb una altra revisió de la seva col·lecció, la interessant contraposició de l'obra de l'artista veneçolana Gego, a partir de novembre, amb la de Pablo Palazuelo, que es podrà veure en forma de gran retrospectiva a partir de desembre. També en contraposició destaca la relació que el Centre de Cultura Contemporània (CCCB) establirà entre dos grans artistes danesos: el pintor Vilhem Hammershoi i el cineasta Carl Theodor Dreyer.

I més que clàssics, antics, s'ha de parlar també de l'opció barroca de Caixafòrum per Jean-Honoré Fragonard, de qui es presenta una àmplia retrospectiva a partir de novembre, que serà gairebé coincident en dates amb un clàssic del modernisme català, també prou decoratiu, com és Hermen Anglada Camarasa.

El goig dels mestres antics vindrà de la mà del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que a finals de novembre presenta l'exposició Obres mestres de la pintura europea del Metropolitan Museum of Art, on hi trobarem desde Van Dyck fins a Van Gogh passant per Goya, Degas o Renoir. Més discreta, és lògic, serà l'opció de la Fundació Godia, que mostrarà de la seva pròpia col-lecció peces del segle XII fins al XVI, en la seva majoria d'art religiós.

Però dintre d'aquest tast del que ve la propera temporada, s'haurà d'estar molt atent a les exposicions de fotografia. Tenim Pere Formiguera, que avui mateix inaugura a l'Espai Caja Madrid; Humberto Rivas tindrà retrospectiva al MNAC; Manolo Laguillo mostrarà el març al Macba les ja històriques fotografies de Barcelona entre 1979 i 1993; Caixafòrum obre temporada l'octubre amb els retrats i els paisatges urbans de l'històric fotògraf libanès Hashem el Madani, i l'abril presentarà una retrospectiva del fotògraf nord-americà Lee Friedlander; al CCCB es podrà veure una selecció de l'últim encontre de fotografia africana de Bamako a partir de l'octubre, i el novembre, l'exposició del World Press Photo; a la Fundació Fotocolectània, una col·lectiva temàtica amb obres de la pròpia col·lecció el setembre anirà seguida el mateix mes per l'esperada presentació de la personal que ha realitzat la seva directora artística, Lola Garrido; i last but not least, al Palau de la Virreina hi haurà per fi a partir de novembre la gran exposició dedicada a Agustí Centelles, que repassarà la vida del conegut fotoperiodista, que retratà com pocs la cruesa de la Guerra Civil i de l'exili.

Les exposicions temàtiques o de tesi cada cop abunden menys, però no faltaran a la cita. La Fundació Tàpies comença amb una de les difícils d'explicar, però a priori estimulants. Es tracta d'una exposició amb artistes contemporanis que treballen sobre el temps i l'espai; és a dir, a partir de la memòria, l'arxiu o el registre del que hi ha al seu voltant més immediat. Al Macba també hi haurà alguna de complicada, com és el cas de l'anunciada per al maig amb el títol Un teatre sense teatre, que se centrarà en la relació entre l'escena i l'art amb l'art contemporani. Al CCCB, en canvi, el que interessarà a partir de desembre és la imatge amb moviment menys comercial, amb l'exposició Xcèntric. That's not entertainment! Un recorregut pel cinema de les idees. Aquest mateix centre acabarà la temporada el maig amb una exhibició sobre l'escriptura visionària i futurista de J. G. Ballard.

Tots aquests són alguns exemples d'una temporada en la qual també es podrà veure el treball de Carlos Pazos (Macba, el març), els cartells socials i polítics de Tàpies (Fundació Tàpies, el desembre), la monumentalitat una mica tòpica de les escultures d'Igor Mitoraj (a la Rambla de Catalunya, en una exposició organitzada per Caixafòrum a partir de gener), i els objectes i escultures en col·laboració de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen (a partir de març a la Fundació Miró)