Montserrat
A la tercera ha estat la vençuda: l'acte institucional de la Ciutadella per celebrar l'11 de setembre ha merescut aquest cop el vist i plau de totes les forces polítiques. Ja prou barallats en altres dominis, és com si els partits s'haguessin posat d'acord aquesta Diada per evocar el clima encalmat i tebi de l'oasi català d'altres temps. Fins i tot ha colat sense esgarips una versió infantil d'Els Segadors a càrrec de l'Escolania de Montserrat, amb acompanyament de piano de joguina signat per Pascal Comelade. Tanta polseguera com va aixecar l'any passat l'harmonització ben canònica del pobre Antoni Ros Marbà, i ara resulta que tothom troba bé que uns vailets facin tremolar l'enemic candorosament i reparteixin cops de falç com si fossin caramels. Hi trobo dues explicacions a la manca de reaccions. Primer, el gènere: si en comptes de procedent d'un cançoner per a la mainada, la versió hagués estat en clau de rock dur ja els asseguro que es muntava una de bona. Però els nens tenen no només veu, sinó també carta blanca. I segon, els intèrprets: si en lloc de l'Escolania de Montserrat els cantaires haguessin estat, posem per cas, de la Coral l'Esquellarinc, més d'un i de dos s'haurien estirat els cabells. Però Montserrat exhala un aire de respecte que ho santifica tot. En això de ben segur coincideixen els assessors de campanya de José Montilla, el qual dissabte passat va visitar el monestir en el seu primer acte com a candidat socialista a la Generalitat.
Francament, no em sembla bé ni una cosa ni l'altra. Si hi ha una versió oficial de l'himne de Catalunya és justament perquè soni en les ocasions institucionals. Altrament, no calia que el Parlament la discutís i l'aprovés. Pel que fa a la visita de Montilla al pare abad, Montaigne ja fa temps que va establir una saludable divisió de poders. Que consti: m'encanta Pascal Comelade i em sembla que pocs monestirs com el montserratí poden exhibir un llegat musical i cultural de tanta vàlua.
