Josep Domènech, un cas de possessió literària

Si escrivim "Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966), poeta i traductor de literatura brasilera" només alcem el miratge de vida glaçada que consignen la majoria d'entrades d'enciclopèdia. Fins a cert punt el simulacre de concordança que exigeix tot relat biogràfic ens aparta de la ferotgia de la vida real. Aquesta prevenció resulta imprescindible per acostar-nos a la persona de Josep Domènech, un cas de possessió literària, agraciat i damnificat per la sort obscura de no poder col·locar una llinda entre la literatura i la vida, per escriure i traduir a pas d'espasmes vitals.

- Armadura. Domènech viu a l'interior d'aquesta gàbia d'or que és el llenguatge. Busca amb desfici la veritat malabar de les paraules ("calenta, que lenta", "l'avanç de l'abans"). Acròbata dels mots, descansa si descansa sobre un llit de pues eriçades ("un dia sense traduir és un dia perdut") i, en un gaudi ja transformat en ordre de vida, regala el goig preciosista de les seves múltiples traduccions d'autors de la literatura brasilera contemporània. Domènech funda la seva pròpia tradició al mateix temps que abraça el seu destí com a poeta. Ha traduït al català més d'una cinquantena d'autors brasilers, i també el llibre Els poemes impossibles (Ed. 62 | Empúries) de José Saramago; i, en col·laboració amb Ronaldo Polito, ha traduït al portuguès el poemari Desdesig de Narcís Comadira i ha aplegat i traduït una extraordinària Antologia de poesia brasilera contemporània (Edicions de 1984). Entre traducció i traducció s'ha obligat a publicar alguns dels seus reculls de poesia pròpia: Dècimes de febre dotzena (Senhal); el llibre d'aforismes (de texticles, segons l'elegant i encertada qualificació de Màrius Serra) Cap a un dic sec (Emboscall) i el recent poemari Desdiments (Pagès editors), obra guanyadora del darrer premi Màrius Torres.

Domènech es busca sense veladures i reconeix que es tem a si mateix. Deu venir d'aquí, la seva valentia

Tria els versos en virtut de l'amplada de pàgina de pell que ocuparan i escull el tipus i el cos de lletra

Domènech es busca sense veladures, fins i tot confessant aquelles veritats que l'emplacen. Reconeix que es tem a si mateix. Deu venir d'aquí, la seva valentia.

- Cunnilingus. "El cunnilingus és la meva pràctica sexual preferida, i això expressa molt bé el meu interès per la llengua brasilera". Aquest erotisme filològic esclata de cop "en els puticlubs". Després d'estar casat durant deu anys ("si he d'agrair alguna cosa a algú és a la meva primera exdona") i de tenir un fill (que ara té 13 anys i que li suscita tota mena de remordiments i sentits protectors), Domènech s'enamora d'una noia brasilera. Amb l'ajut d'una gramàtica i un diccionari decideix ensenyar-se portuguès, la seva llengua de destí inevitable en la mesura que la passió i el sexe són el nostre fat. Un cop trencada la relació amb la noia brasilera, se n'anirà a São Paulo, on farà classes de castellà. Allà manté una relació fugaç amb una jove advocada. De nou a Catalunya, coneix una altra noia, també brasilera. Se'n van al Brasil i, a sangs calentes ("tota la meva vida està plena de rampells"), s'hi casen. Es compra una casa a Marituba, població de l'estat de Pará. La casa és fantàstica però el lloc és desolador i terrible, "hi ha voltors" diu, i desisteixo de preguntar-li (tant se val) de si es tracta de voltors reals o -encara pitjor- d'una metàfora. El matrimoni torna a Catalunya. "Brasil m'ha anat bé; com sempre, és la tornada la que ho acaba malmenant tot." Aquest goig empeltat de saudade encara intensificarà més la tasca homèrica que Domènech ha emprès en solitari: establir un pont de contacte entre la literatura brasilera i la catalana, "la literatura brasilera és una naixor que a Catalunya no ha arribat ni morta". Ell té la impressió d'estar armant "una biblioteca pròpia, d'una tradició que he fet meva (la brasilera), d'autors clàssics o que jo mateix me'ls hi giro". Majoritàriament publicada en editorials petites, la sobèrbia nòmina de la seva tradició contempla escriptors com Ronaldo Polito, Duda Machado, Orides Fontela, Martha Medeiros, Fernando Bonassi, Bruno Zeni, Ivana Arruda Leite, Clarice Lispesctor -de la qual Pagès editors ha publicat recentment dues novel·les, Aigua viva i L'hora de l'estrella, en un sol volum-, Raduan Nassar o el seu "déu a la terra": Armando Freitas Filho.

- Feines. És llicenciat en Filologia Hispànica. Ha fet classes en col·legis privats, on va imposar la seva "manera de fer" i, en l'intent d'avesar els alumnes al bon gust literari, va tenir la gosadia de fer llegir a un grup de 8è de bàsica el llibre El perquè de tot plegat de Quim Monzó, decisió que va provocar alarma social entre uns pares escandalitzats perquè consideraven que aquella lectura era "indecent" per als seus fills (hi ha pares que renoven l'oportuna observació de Bernard Shaw, que sempre va confessar que l'ingrés a l'escola havia interromput la seva formació). També ha treballat com a conserge, feina que adorava perquè li permetia llegir "tot lo dia". Ha estat professor d'espanyol al Brasil. Ha fet de "puto" durant un breu període. "¿Saps d'alguna feina estiuenca (de la mena domènech que sigui) per mi?", em pregunta el juny del 2005. Fa de cambrer. "Demà començo a treballar a la Llibreria Geli", em diu el novembre del mateix any. Per fi ha trobat un lloc que li escau, com un piròman al costat del combustible, a dins d'aquest ventre de balena que és la llibrera Geli de Girona, amb un fons bibliogràfic impressionant. Sóc a la Geli. En Domènech està embolicant un llibre de Jorge Bucay davant de la dona que l'ha comprat. Veu entrar un conegut lletraferit local i, a tall de salutació, exclama: "Ja era hora que vingués algú a comprar literatura". Continua embolicant Bucay.

Hi ha màgies que són transparents i que precisament exalten el misteri gràcies a la seva claredat natural, tan senzilla. Madeleine Carroll (1906 - 1987), actriu anglesa que va treballar a les ordres de gegants com Cecil B. de Mille, John Ford i Hitchcock (¿qui no la recorda emmanillada accidentalment al fugitiu Robert Donat en la magistral pel·lícula Els 39 esglaons?) s'estableix a la Costa Brava als anys seixanta i contracta com a assistenta Anita Ponsatí, tia de Domènech. Anita Ponsatí s'erigirà en la dona de confiança de Carroll i, quan l'actriu mor, rep en herència una part de la seva fortuna. L'any 1994 un càncer fulminant acaba amb la vida d'Anita, que haurà llegat una part del seu patrimoni a Josep Domènech. "Ara m'ha arribat el moment de treballar, de no cremar més els meus estalvis".

- Poeta. Domènech compon poemes en llengua "balbocatalana" segons el "judici del jo josepoètic", tem "al full de puta que no es deixa fotre", viu en "una interinitat per a més amples solucions / el pèndol és retrògrad", s'abisma per trobar-se "passant-me de la ratlla / perquè in farlopa | sí que veritas", acaba un poema sense acabar-lo: "no hi fa res que", tempteja -com tot escriptor decent- entre els tels de la penombra "no penso pas, t'escric: urgent, sense urc / a urca, perquè sí, esgargots a les fosques", i "amb un excés de sentit" s'abandona a "aquell punt infantil que dóna el fet de sentir-se sol", regracia "amb gràcies que s'etceteren". Té por de fracassar com a poeta. Per aquest motiu Domènech s'escuda darrere de les traduccions que, en el seu cas, són febrils, hipnòtiques. Busca així la seva pròpia veu. "A més, en períodes de depressió depredadora, sovint la traducció m'ha servit de cercapous de mi mateix". ¿Traducció és traïció?: "Tota traducció és un miratge, sí, però cregut".

- Tatuatges. Retornem als ossos de l'ànima: la literatura. Domènech es tatua el cos amb versos tan conseqüents que, molt abans d'esgrafiar-se en la seva pell, ja són a les pregoneses d'ell mateix. S'ha fet tatuar versos en llatí (Horaci); un vers de Comadira, que potser li és amulet personal i conjur alhora: "Sol, sóc només desordre"; tres versos tetrasíl·labs de Joan Ferraté, escrits a l'esquena, en un punt inabastable per als seus ulls, potser per fer-se'ls llegir mentre els regala en un gest premonitori i reptant: "és teu, el bes / que t'hi commou; / és teu, i és prou"; quatre versos d'Enric Casasses, també a l'esquena, un pergamí de pell que la pell invoca: "El meu poble no pertany / el meu país no s'ateny / i el meu planeta en un puny / i el meu univers un cony"; i també versos propis i d'autors brasilers. El procés és meticulós: tria els versos en virtut de l'amplada de la pàgina de pell que ocuparan. Ho dissenya ell mateix a l'ordinador, escull el tipus i el cos de lletra. ¿Et tatuaràs el rostre? "De moment, no. Perquè amb aquests tatuatges em costa molt trobar feina. Potser més endavant em tatuaré el front, m'hi escriuré una lletra. No sé si la hac". Ja li escau, una lletra muda a algú que viu silenciosament en el goig de la paraula. Viure escrivint-se. Ha de ser revelador adonar-se que cada vegada queda menys pell en blanc, signe irrebatible del pas d'un temps mesurat segons la clepsidra de les lectures. Visible en el braç, una esperança suplicant: "Mulheres do meu Brasil, salvai-me".