De Barros, un primitiu dissident

Riba del Dessemblat (Antologia Poètica)

Manoel de Barros.

Selecció i traducció de Z. Burgos, R. Martínez-Pinyol, M. Masgrau, C. Massip, R. Pieretti, N. Prats i A. Roig

Lleonard Muntaner Editor

Palma de Mallorca, 2005. 140 pàgines

Dessemblar-se en una societat on tothom busca assemblar-se és, si més no, un acte dissident. I la poesia del brasiler De Barros no deixa de ser una dissidència, una discrepació sistemàtica de l'establert, començant per les mateixes paraules en tant que matèria prima del poema i continuant per la tria d'allò que esdevindrà material poètic. Perquè De Barros, des d'un primitivisme visceral, culte i geològic s'ho replanteja tot, deconstrueix l'entramat d'allò que s'ha establert col·lectivament que ha de ser important i eleva l'insignificant a objecte primordial del seu esdevenir poètic. També esdevé personal a l'hora de triar el lloc a poetitzar. Defuig sistemàticament caure en el mite local poètic, sigui actual, com Nova York, Israel; o antic, com Grècia, París. De Barros esdevé ultralocalista, en el sentit més joanmironià (a qui dedica tot un poema) i ubica la seva geografia poètica en un lloc senzill, oblidat de la mà de Déu i dels tour-operators, un lloc molt poc glamurós i gens conegut: El Pantanal brasiler. Així i tot, De Barros, que fins i tot ha arribat a crear una associació per preservar el Pantanal de la fúria de la contaminació i dels especuladors, delimita la importància de la tria del lloc: "El poeta", aclareix, "un ens lletral abans que local". No content amb totes aquestes dissidències, relativitza el coneixement empíric i dóna un valor de coneixement a l'imaginari o, com ell mateix diu, apropant-se a aquell alliberament dels objectes promogut per Duchamp, Malevich o Modrian: "No vull saber com es comporten les coses / vull inventar comportament per a les coses".

Aquesta manera de fer i entendre la poesia té uns clars antecedents, sobretot en el dadaisme de principis del segle XX. El brasiler, però, empelta la seva revolta amb un toc rousseaunià, perquè De Barros no busca pas l'explosió significativa, ni tan sols l'explosió fonètica de les paraules. Tota la rebel·lió del brasiler consisteix a deconstruir l'edifici social i cultural de segles que ofega les mateixes paraules, per tal de retornar-les al seu sentit primigeni, no contaminat, al seu primer impuls. Aquesta idea l'hi trobem tant a la pràctica com a la teoria. Fins i tot hi ha un poema que podria prendre's com l'assaig d'una denominació d'aquesta manera de poetitzar: "Desparaula". Però la idea recorre tota la seva obra: ja el 1993 al Llibre de les ignoràncies manifestava que ja no li importava "la denúncia de les paraules, sinó la seva part salvatge, els seus replecs, la seva entranya"; i més endavant, el 1996, a Llibre sobre res, recalca que "Volia anar cap al començament. Fer cap a l'infantament de les paraules. Allí on encara es pixen a les cuixes". O, com diu més recentment, el 2001, a Creador d'Albes: "Volia per tant raspallar les paraules per escoltar la primera ganyota de cadascuna".

També en els dadaistes troben ressò els seus objectes insignificants: els ready-made, els objectes vulgars, intranscendents. A qui més s'apropa, però, en aquesta tria és a Kurt Schwitters. Com ell, De Barros usa amb mestria les despulles de la societat capitalista per a fer-ne objecte d'atenció prioritària del seus poemes. "Les coses que no duen enlloc / tenen força importància", diu. "Tot allò que la nostra / civilització rebutja, trepitja i s'hi pixa a sobre / serveix per a la poesia", diu. "Tot allò que no treu cap a res / que no es pot comprar ni vendre /... serveix per a la poesia". Així, la seva poesia esclata enmig de les icones utilitaristes d'una societat materialista, on tot el que val porta un preu. Poesia primitiva, vegetal, mineral, animal, altament espiritual. Poesia on la imaginació transcendeix i el verb delira, i el vers és la veu on la pedra parla.