Teories Vila-Matas

Tots els escriptors que tiren a la poligrafia, per bé que excel.leixin en tots els camps són encara superiors, magnífics i insuperables en un de sol. És llei de vida, o llei d'estil, com us sembli més adequat. Enrique Vila-Matas, que l'encerta sempre, encara l'encerta més quan fa un llibre en què condensa allò més característic de la seva poètica, que consisteix en la narració d'aventures estrambòtiques —pròpies o dels altres, viscudes o inventades— amb la presència inexcusable del fet literari, ja sigui una citació, una trobada amb escriptors, una nota marginal llegida d'un altre o escrita per ell mateix, o un fet anecdòtic en què llibres, escriptors, estil, impressors o marques tipogràfiques hi tinguin un paper central.

'Vila-Matas va anar a un congrés, i no hi va anar'

Per això resulta de lectura tan grata aquest llibret que acaba de publicar, Perder teorías (Barcelona, Seix Barral, 2010), en què amplifica, així ho hem de suposar, un fet que li va esdevenir no fa gaires mesos. És el cas que una fundació amiga de les lletres, de Lió (França), va convidar-lo a participar en un seminari, amb altres destacats escriptors vius del panorama internacional —també es podria fer un congrés amb escriptors difunts, amb uns actors-autors que imitarien les maneres i el discurs dels traspassats, tema que sens dubte l'amic Vila-Matas podria agafar per a un seu pròxim llibre: Reunión de autores difuntos— per parlar, tots plegats, del que pensaven d'aquest gènere, la novel.la, sobre el qual es poden dir, i després pensar, totes les coses imaginables.

Vila-Matas va agafar el tren fins a Lió, va baixar a l'andana, i no va trobar ningú que l'anés a rebre. (Ja se sap que les formes, a Europa, han patit una davallada ostensible; aviat haurem d'anar al Japó a dictar conferències, on et reben amb una inclinació de 30 graus, o a les illes Hawaii, on ets rebut amb una garlanda de flors oloroses oferta per una noia de gran gentilesa.) Aquí escauen els versos famosos de Jordi de Sant Jordi, que ofereixo en transcripció modernitzada: "Desert d'amics, de béns i de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig i tristor, ma voluntat i pensa captivada, me trob del tot en tal poder sotmès. No veig ningú que de mi tingui cura, i sóc guardat, enclòs, ferrat i pres, de què en fou grat a ma trista ventura."

Ventura o aventura —és el mateix—, Vila-Matas se'n va anar a l'hotel per veure si algú li feia honors, i tampoc no va trobar-hi ningú que en tingués cura. No és que es deprimís, però li va agafar aquella dolça malencolia que és, segons Aristòtil, la mare de tota cosa genial. I llavors, en comptes d'agafar un taxi i fer cap a la seu del congrés (sabia perfectament que era en aquella ciutat i no en cap altra, i en tenia l'adreça), es va quedar a l'habitació de l'hotel —potser seguint aquell famós dictum de Pascal, que aconsella sempre quedar-se a casa, malgrat que ell mateix veiés amb bons ulls una altra cosa que també li agrada molt a Vila-Matas, el divertissement; potser per reblar el pensament de Franz Kafka, també el de Roland Barthes, que diu que hem vingut a aquest món senzillament per esperar que passi alguna cosa—, i, sense perdre l'esma, es va posar a escriure una teoria de la novel.la, si fa no fa com la de György Lukács, però ajornada. Un cop més, l'autor barceloní es mostrava influït per la bibliografia francesa dels anys 1970, que va plena de teories sobre qualsevol cosa escrita, sobretot les que estan mal escrites. Va agafar llapis i paper, i va arribar a la conclusió que no hi ha novel.la, avui, que no posseeixi aquests cinc elements: intertextualitat, connexions (segurament prosòdiques) amb l'alta poesia (Verlaine, Mallarmé?), l'escriptura vista com un rellotge que avança (Kafka en conversació amb Gustav Janouch), victòria de l'estil sobre la trama (altra vegada influència del simbolisme francès) i consciència d'un paisatge moral ruïnós (Canetti, potser, entre altres).

Ho explica amb molt d'enginy. I un cop més, però a la màxima potència, ens dóna aquesta barreja de perplexitat, vida deturada i literatura a l'estat pur que és l'essència quinta de la seva obra.