Poemes que suren

UNA PEDRA SURA

Jaume Subirana

Edicions 62

64 pàgines. 16 euros

Quatre anys després de Rapala, Jaume Subirana (Barcelona, 1963) reincideix amb un altre llibre que si alguna cosa se li pot retreure és la brevetat —són només 25 poemes, la majoria de poques línies—, però en canvi salta a la vista el propòsit de fer de l'economia de mitjans una virtut.

Aconseguir que res no sobri no és fàcil, però el que resulta realment difícil és que res no falti. La cita de Charles Simic (1938), important poeta nord-americà d'origen serbi, que presideix el recull —"El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura"— dóna raó no sols del títol sinó també d'una determinada manera de fer poesia que defuig tant la imatgeria que perd el món de vista com la sobrecàrrega sentimental, i que prefereix commoure discretament el lector a saturar-lo d'exabruptes. I lliga, aquesta cita, amb el poema Per immersió —catorze heptasíl·labs amb rimes assonants, gairebé un sonet—, que dóna nom a la primera de les dues parts en què es divideix el llibre; hi trobem el tòpic del temps comparat a la fluència de l'aigua, la incapacitat humana d'aturar-lo i, anant més enllà, la de copsar-ne el sentit. L'únic que se'n pot obtenir —"A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides, / i n'he tret dues mans molles"— és reflectir l'experiència viscuda en intentar-ho.

En el nou poemari de Jaume Subirana es manifesta la fructífera influència de Carner

Si aquesta primera part és més aviat introspectiva, densa de suggeriments, inexhaurible en alguns interrogants que planteja, el poema que presideix la segona, Expansió —"Volen les branques / arrels en l'aire"—, serveix per introduir-ne uns de més relacionats amb un lloc i un moment concrets, només aparentment més superficials, com els tres que reporten anècdotes esdevingudes dins una cabina d'avió. La cita final, de Gabriel Ferrater —"Digues, per què em vas fer / confiar en mi?"—, es pot interpretar de diferent manera segons a qui creguem que s'adreça: tal volta a la consciència del poeta dubtant de la pròpia capacitat d'afrontar el seu propòsit? Subirana sempre ha tingut present aquesta faceta autocrítica que el porta a plantejar cada poema com una nova aventura i evitar cap fórmula estantissa que li permetés engegar la màquina de fer versos a data fixa; i com a prova su-plementària de la seva inquietud trobem que sempre incorpora algun poema traduït —en aquest cas de Ted Kooser, William Butler Yeats o Robert Louis Stevenson—, de tal manera que ecos d'altres poetes hi fan de contrapunt ampliant els centres d'interès.

En aquest recull explora dos estils o dues tendències ja presents en llibres anteriors: l'epigrama brevíssim, d'inspiració oriental, que concentra en una imatge poderosa un pretext per a la reflexió, i el poema breu però una mica més llarg, sovint narratiu, a què ens té acostumats l'anomenada poesia de l'experiència. En tots els casos, incloent-hi aquells que es podrien situar en un espai intermedi i que impedeixen que hi hagi solució de continuïtat, es tracta de plantejar una situació no gens extraordinària, fàcilment compartible, i dur-la fins al límit de l'inefable.

Tot això només es pot fer amb un domini del llenguatge que superi el vici d'entrebancar-se amb les pròpies idees i desballestar la sintaxi, que és el que es porta avui dia; en el cas de Subirana, la prosòdia perfecta dels seus versos fa que el lector s'hi pugui submergir sense neguit. Tot i que hi ha anticarnerians que es queden tranquils tan bon punt veuen que un poema no rima ni hi apareixen belles dames del passeig de Gràcia, cal constatar que la fructífera influència de Carner es manifesta precisament, i ben lluny del noucentisme, en llibres d'aquesta categoria.