Amb ulls de cec

UN LLOC A L'OMBRA

Maria Rosa Font

Proa

88 pàgines. 16,50 euros

El premi Carles Riba 2010 ha reconegut, en aquest setè recull, les dues dècades llargues que Maria Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) porta dedicades primordialment a la poesia; a part hi ha també dues novel.les i uns quants estudis de literatura. Té un estil que no és accessible al primer cop d'ull, però en canvi, paradoxalment, els seus poemes són molt més plaents i ben acabats que els d'altres autors més intel·ligibles en aparença però que escriuen amb menys perícia. Fullejats amb pressa o escoltats sense parar atenció al contingut, pot semblar que es tracta de poesia de l'experiència, quan en realitat és tota una altra cosa. Estem davant d'una recerca d'imatges per provar de dir el que no es podria dir d'una altra manera. L'aproximació que s'espera del lector a Un lloc a l'ombra, abans que racional, ha de ser empàtica: deixar-se seduir per la cadència d'uns versos compostos amb oïda experta i per les metàfores sàviament dosificades a fi d'anar a la recerca d'una dimensió de la realitat que sols la poesia pot il·luminar. "Com diràs allò que neix en tu, que et retruny a la caixa del cos i creix en els límits del llenguatge per ser un llenguatge sense límits?" La pregunta ens acompanyarà tot el llibre, estem davant una exploració per territoris poc freqüentats de l'ànima on el tresor a descobrir seran probablement més interrogants.

Afirma Maria Zambrano, pensadora algun cop evocada per Font, que "l'Art sembla l'esforç per desxifrar o perseguir l'empremta deixada per una forma perduda d'existència. Testimoni que l'home ha gaudit alguna vegada d'una vida diferent." La poesia, aquesta mena de poesia, sembla un intent d'explicar les sensacions experimentades davant aquesta empremta, trobada o pressentida. L'últim poema, Lectures, comença marcant el punt de partença: "El que hi ha a fora té un llenguatge / que no sé com llegir." Llavors cal "llegir amb ulls de cec", construir una nova identitat, un nou jo que miri totes les coses amb una mirada nova i absorbent que assumeix el risc de deixar-se transformar per una experiència més pregona: "escrostonar les pedres, / fer-me insecte entre els joncs, / enfondir-me a la terra." L'ombra, la nit, la foscor, esmentades a cada poema, simbolitzen aquesta situació, aquest estat de l'ànima receptiu a estímuls més enllà del racional.

Però no hi ha lloc al desordre ni al desbordament verbal. La inspiració sovint visual ?molts poemes descriuen una escena presumptament viscuda o una foto contemplada? emmarca l'experiment en unes dimensions manejables, i la composició de poemes en versos convencionals o en prosa poètica, amb una musicalitat molt ben pensada, contribueix a evitar el discurs erràtic, la gratuïtat i l'exabrupte. Malgrat que l'objectiu d'aquesta poesia és trasbalsar les percepcions habituals, potser en el cas de Font, encara que això és arriscar una interpretació que voldria una anàlisi més profunda, l'objectiu últim és el contrari, ja que recorre el llibre un anhel de placidesa i de renúncia a les vicissituds de l'existència: "Una sola mirada / en la fugacitat eterna d'un sol cos."

A diferència d'altres poetes que practiquen una escriptura semblant, no expressa desconfiança en el llenguatge, que en el seu cas es revela com un instrument prou apte per a la seva creació, però sí ganes de cessar en la lluita contínua per trobar la paraula justa: "entrem al centre de la imatge / on la paraula és muda i l'ombra es torna llum". Un lloc a l'ombra és el testimoni, també, d'aquesta tensió entre voler entendre i deixar de voler, que el fa encara més interessant.