L’estiu campestre de Joan Magrané

Quadre primer: la Muntanya. Joan Magrané és una criatura mitològica. Meitat raó, meitat paisatge. Es podria dir que encara no s’ha trobat el cos i que el seu destí artístic és fer aterrar la seva ànima delicadíssima en una corporeïtat dura i estable, com l’anhel de l’àngel pujolsià. Ve d’aquí la seva insistència per arrelar l’expressió —la seva música constantment evolutiva— al país i a la tradició. Magrané vol ser una pedra del camí, o si més no, una magrana —dispenseu el joc de paraules— de les que esclaten i es dispersen en milers de partícules sucoses.

Potser també se sentiria còmode amb l’etiqueta precisa de monstre peruchià. No ho sé, no m’importa. En el seu particular tractat de genitura, la muntanya és cabdal, com ha de ser en la història natural de qualsevol Sigfrid. Per part de mare, els ancestres li baixen del Pirineu. La seva família paterna ve de la Mussara, a les muntanyes de Prades. La talaia idiosincràtica del Camp de Tarragona. Allà on es concentren les forces tel·lúriques de la regió, on s’esbraven els xalats i els pelegrins apassionats; on s’albiren ovnis i llàgrimes de Sant Llorenç. El punt de fuga natural de les ànsies campestres, els pocs cops que al pla deixa de bufar el mestral i s’infla la pruïja d’escampar la boira.

El poble de la Mussara va ser abandonat durant la postguerra. Joan Magrané, l’avi, va decidir que allò no era lloc per viure i la família Magrané van ser dels últims a tirar la tovallola. Treballaven de sol a sol i feien la viu-viu amb quatre prats de blat, de civada. Un ramat amb quatre bens. A la tardor s’endinsaven als boscos i n’extreien bolets i fusta de pi, que baixava cap a Reus amb el carro atrotinat de l’alcalde. El pare del nostre artista, increïblement, encara hi va néixer. Baixant de Prades cap a la Mussara, els soldats del mític campament militar de Castillejos van espantar el cavall que duia l’heroica mare partera. Va quedar tota matxucada, sense que fos impediment per donar continuïtat a l’estirp de la magrana. De tot això, cal recordar-ho, parlem de fa quatre dies, no pas del segle XIX.

Els Magrané van iniciar la davallada. Primer cap a Vilaplana, on almenys hi havia accés a metge i a mestre. Més tard a viles més planes encara, fins a arribar a Reus i a la Selva del Camp, a la xarxa urbana on es forja la civilitat dels habitants campestres. Escoles, instituts, discoteques. Autopistes i portes al món. Cultura. Però a una hora dels orígens.

Davant de l’església de la Mussara, a Ca l’Estudiant, la casa que va deixar enrere l’avi Magrané, amb prou feines li queden les quatre parets. Zona zero. Joan, el músic, hi puja cada primer cap de setmana d’agost, perquè s’hi fa una mena de festival estiuenc. La gent aparca al marge de la carretera. Hi ha descendents de les famílies locals, veïns de Vilaplana i personatges de tota la comarca amb vel·leïtats artístiques. Passen una tarda passejant per les ruïnes del poble abandonat i prenent la fresca de l’altitud. S’hi fa una mica de cosa poètica de poca volada i s’hi rasca alguna guitarra. Hi ha nostàlgia i homenatge, esclar, però també un aire de disculpa: «Perdoneu-nos perquè no hem sabut ser prou forts per seguir aquí». Tot s’acaba amb un sopar de germanor, un aplec entre joliu i sentimental, que és com s’acaba tot en aquest país, almenys fins ara.

Enguany, per primer cop després de molts anys, al festival Mussart s’hi podrà escoltar música de Joan Magrané. I haurem tancat una mica el cercle de la vida.

Quadre segon: el Camp. Dins del cap de Magrané, aquest càrter insondable on es mesclen el combustible de les harmonies i l’oli de les lectures, hi ha tres fites de terme. Al nord de la Comuna del Camp, Robert Gerhard. El compositor de Valls lligat al bressol musical d’Europa, allà on van néixer Bach el Codificador i els romàntics que ara plauen tant al compositor de la Selva. Al sud, a Mont-roig, Joan Miró, l’home que sentia correctament la pàtria i la sabia destil·lar en el seu art. Entremig, Joan Guinjoan, de Riudoms, a qui encara va poder conèixer i al rebuf del qual no li reca gens de pedalar. Art i ciència, passió enraonada i llampegades de bonhomia.

Avui som a Tarragona, la boca i el cul d’aquest país estrany. Ara immanent, ara només un altre lloc de pas. Per aquí s’alimenta i defeca el Camp. Joan Magrané ha fet el periple dels Fortuny i ha viscut a Roma, a Madrid, a París, i, de fa poc, s’ha instal·lat a Barcelona, què hi farem. Se suposa que ha après força i s’ha convertit en un compositor valorat arreu del continent. I aquí també, tot i que costi de creure. Però avui oficia a Tarragona. Un cert viatge s’ha completat. Ha fet trenta-cinc anys i aviat serà ridícula l’etiqueta de jove promesa. Però tant se val que no entenguem la música que fa perquè ell s’esforça a explicar-la amb delit divulgador.

Rendits a l’evidència i contra el mètode tradicional que t’exigeix la mort a canvi del reconeixement públic, la Diputació de Tarragona li ha dedicat un cicle de concerts d’estiu. Insòlit. L’executen per tota la ciutat el Quartet Gerhard, el cor de cambra O Vos Omnes o Josep Colom —”és el millor pianista d’Espanya”, m’assegura. Magrané puja a l’escenari i obliga l’auditori a escoltar bocins sonors. Propis i dels seus referents, de Josquin Des Prés a Bach. En les seves peces de fantasia, el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme s’alternen i es cusen amb la contemporaneïtat més absoluta. El temps es desfà i només queda l’espai, que per això serveix la música. La gent creu i aplaudeix el seu entusiasme tímid. Esclar que sí.

Hi ha un piano a la sala. Sempre hi ha un piano. Magrané és reticent a deixar-s’hi fotografiar. Aquest no és l’instrument d’un compositor. No pas d’algú com ell, que és mig raó, mig paisatge. Esperem que el monument als castellers de la rambla Nova sigui un símbol prou explícit i que el lector —o l’oient— sigui prou llest i no li calgui res més. Al cap i a la fi, no hi ha res més críptic que el que no vols entendre. Un altre cercle tancat.