El símbol del cremat

El passat 16 de setembre va morir a Teheran la jove kurda Mahsa Amini en mans de la policia de la moral, després de tres dies de detenció, acusada de dur el vel islàmic mal posat. Fa més de quatre decennis que les dones iranianes són objecte de mesures discriminatòries que els han arrabassat els drets fonamentals. La reivindicació d’aquests drets ha patit, des de la instauració de la República Islàmica, represàlies dràstiques.

La mort d’Amini ha provocat un aixecament a l’Iran i a diverses ciutats del món, atiat per l’eslògan “Zhen, Zhian, Azadi” (Dona, vida, llibertat). Artistes internacionals hi han mostrat el seu suport. La plataforma Iranian Women of Graphic Design acull obres d’artistes d’arreu que contribueixen al moviment, compartint de manera anònima les seves aportacions (des de pòsters a plantilles de grafit) amb l’objectiu que puguin ser difoses a les xarxes i a disposició de les protestes al carrer. En menys d’un mes, a l’octubre de 2022 s’havia forjat tota una iconografia de la protesta: el gest d’una dona tallant-se un floc de cabells o cremant el vel són alguns dels símbols que, lluny de ser abstractes, il·lustren el que passa als carrers en aquesta lluita cruenta que exigeix un canvi de règim.

L’art de protesta ha tingut un paper clau en les lluites polítiques que han anat dibuixant la història contemporània. En el cas de l’Iran, és interessant adonar-se que l’expressió artística de “Zhen, Zhian, Azadi” és hereva d’una tradició que remunta als prolegòmens de la Revolució del 1979, tal com exploren les acadèmiques Niloofar Haeri, Narges Bajoghli i Anne Eakin Moss.

En el marc de les protestes contra el xa Reza Pahlavi, l’escultora Sima Kouban (1939-2012), professora de la Universitat de Teheran, va suggerir habilitar, a la facultat de Belles Arts, un taller consagrat a crear i exhibir art en suport de la revolució. El 1978, durant els mesos de l’aixecament, un grup d’alumnes i professors d’arts (batejat com a Grup 57) va treballar plasmant, artísticament, les demandes dels manifestants del carrer, de grups i ideologies molt diverses, que s’oposaven al xa, al domini americà, a la repressió i a les desigualtats. Més de 5.000 persones visitaven cada dia l’exposició de pòsters a la facultat, que, malgrat els diversos intents del govern per tancar-la, va acabar esdevenint un centre bategant de debat, tallers, concerts i reunions. Poc després l’islamisme triomfava, i la nounada República Teocràtica Islàmica negava tota escletxa de progrés social. Jutjats com a antirevolucionaris, molts dels artistes que havien participat en les protestes van ser cessats professionalment i forçats a l’exili. És el cas de Nickzad Nodjoumi —pintor, avui, de renom internacional—, que va haver d’emigrar als EUA, o el de l’arquitecta i artista Nasrin Nawab, empresonada el 1983 en una detenció de masses, que també hi va fer cap.

Els artistes del Grup 57 van emmirallar-se en l’art revolucionari internacional del segle XX: el pòster radical i l’art mural de les revolucions mexicana i cubana o la primera avantguarda revolucionària russa. En van resultar cartells de tres colors, cridaners, fàcils de reproduir i de comprensió immediata. Com els de l’Atelier Populaire del París del 1968, no estaven firmats pels artistes: el signe d’un puny n’indicava l’autoria col·lectiva. L’art del moviment “Dona, Vida, Llibertat” beu d’aquesta herència.

Nodjoumi recorda que, “a diferència de la revolució actual, les demandes d’aleshores eren de llibertat política per a tothom. Per això el paper de les dones iranianes a la revolució va ser de cooperació amb els seus homòlegs masculins”. Ara bé, Nawab explica que, just després de la revolució, quan el règim dels aiatol·làs va començar a atacar els drets de les dones, part de l’esquerra no els va donar suport: “Deien que confonia i torbava, que la revolució tenia altres prioritats i que més tard ja es reivindicarien els nostres drets”. El moviment actual està encapçalat per les dones, però els homes també s’hi involucren: “El concepte de Vida és molt important a l’eslògan: els homes s’adonen que, sense la nostra llibertat, la vida no pot florir”, comenta Nawab. Avui, la lluita és més intergeneracional que mai: “La meva mare té 95 anys, però quan el moviment va començar a Teheran, va sortir amb la meva germana a protestar al carrer”.