Mal parir

Els hospitals són llocs despietats. Les sales d’urgència sempre estan obertes, testimoni de totes les cares de la vida. Des dels pares novells que van a les nou del vespre amb el nadó perquè li han sortit unes taquetes vermelles al peu, fins als crits de dolor que s’escolen per les portes entreobertes d’una ambulància. Les cadires aspres de fusta acullen els culs cansats que fan la volta al rellotge: una, dues, tres, quatre hores… “Què ha dit?”, salten endormiscats davant de qualsevol missatge que retrona pels altaveus metàl·lics.

Tan bon punt es posa un peu a l’hospital és fàcil que els records s’enfilin per la gola, com el vòmit que amenaça després d’una nit d’excessos. Al restaurant, gairebé sense voler, es juga a endevinar el dolor escrit a la cara dels comensals, els dies acumulats dormint en una cadira, el nivell de desgràcia segons la mida i el color de les ulleres que fan. És una malaltia passatgera, una visita anodina o un dia més en la borrosa espera d’un pacient terminal?

Als hospitals únicament se’ls pressuposa una cosa bona: els naixements. El lloc on la vida s’obre pas, en comptes de pansir-se; on els plors són d’alegria; on l’olor fresca de Nenuco substitueix la fortor de la putrefacció de la carn. On els ulls de cansament són de felicitat. On es regalen rams de flors de colors en lloc de tulipes blanques… Sempre que les coses no es compliquin.

La preeclàmpsia afecta el 5% de les dones gestants, i el 20% quan es tracta de dones embarassades amb tècniques de reproducció assistida, segons la Clínica Universidad de Navarra. A causa d’aquesta malaltia es poden passar 10 dies tancada en una habitació d’urgència de ginecologia, als baixos de l’hospital de Sant Pau. Sense finestres, només amb un televisor i un lavabo, sense saber quan és de dia i quan és de nit, sentint les dones que van de part cridant de dolor, les infermeres corrent per un despreniment de placenta, per la ruptura de la bossa o per l’enèsima cesària d’urgències. Amb corretges, preses de tensió constants i la por enganxada a la pell masegada, se sumen dies perquè la inquilina allotjada en una panxa encara massa petita sobrevisqui.

El nord es perd suaument amb el sulfat de magnesi intravenós i les anàlisis diàries (per parells) amb catèter, per fer-ho més fàcil. Amb una mica d’estúpida sort es pot aconseguir un entrepà de llonganissa, arrabassat a temps de les mans d’una embarassada famèlica, sotmesa cada jornada al mateix menú d’ingrés hospitalari: arròs blanc, sopa, pasta. La infecció a la sang amb l’Staphylococcus aureus arriba de regal, anunciada magníficament per un doctor bacteri: “Això és molt seriós”.

Quan l’enèsima resident d’agost, triomfant, confirma la seva última sospita –”Ho sabia! Els pulmons estan inundats. L’hem de baixar a semicrítics”–, ja no queda ni un bri de bona disposició en la gestant: abans, la mort. Amb tensions de 19-9 i unes ganes de plorar molt fortes, la vida aterra en una flamant cesària d’epidural de doble punxada (no podia sortir bé a la primera) i una intensa pudor de carn cremada. El resultat? Un nadó sa d’un quilo i vuit-cents grams ingressada tres setmanes a la unitat de nounats amb una munió de cables per tot el seu cosset diminut i una mare exhausta, més destrossada que alegre.

Res d’això li va passar (ni se li desitja) a Ana Obregón fa uns dies. Les imatges mostren com l’actriu surt triomfant en una cadira de rodes amb un nadó en braços d’un hospital a Miami. Segons Telemadrid, havia donat a llum una nena amb 68 anys, en “un embaràs que portava amb la més absoluta discreció”. I tan discret, sense panxa, sense controls mèdics, sense tensions disparades, sense pors, sense posar en cap moment la seva vida en risc, sense veure’s en un box hospitalari creuant els dits i amb els ànims per terra. Tot això només ho podia patir (i es desitja que no fos així) la “mare”, la dona que ha tingut fills, segons el diccionari.

Portar fills al món és una pràctica de risc, dulcificada per totes aquestes dones divines, amb embarassos de somni, panxes de catàleg, parts de tres hores i un cutis perfecte a la foto postpart penjada a Instagram. Les que no veiem segur que prefereixen que les cremin vives a la foguera abans que ensenyar al món la fila que feien després de treure un meló pel forat d’una llimona. O que directament els seccionessin set capes de cos per extreure’ls el fruit del seu ventre. “Però val la pena”, sentim repetir una vegada i una altra.

L’última ganga capitalista és que ja no cal ni tan sols passar per la sala de parts per donar a llum. Que es pugui ser una embarassada sense haver-se engreixat ni un gram, ni haver de comptar setmanes, ni tenir por d’un avortament, ni d’una pujada de tensió. Per no tenir, ni va tenir hemorroides. I que aquella altra persona que li va fer de forn al nadó durant nou mesos (si hi ha hagut sort) sigui només com el doble en el cinema que salta d’un cotxe en flames que ha caigut per un barranc després de donar tres voltes de campana. Passa sense pena ni glòria, sense que ningú valori gens ni mica que s’hi ha jugat la vida.