Antoni Serra o un vell (no tant) malsofrit

El passat 11 de març ens deixà Antoni Serra Bauçà (1936-2023): escriptor, periodista i una de les persones més estimades del paisatge literari a Mallorca. La notícia generà tot un corrent públic i privat de missatges recordant-ne les millors anècdotes: la seva generositat, el sentit de l’humor, les provocacions més sonades, els vespres als calabossos de la dictadura... Jo no n’he estat aliè, a aquest intercanvi de remembrances de l’amic. Com tants altres, el vaig conèixer prou bé i sóc incapaç de pensar-hi sense somriure.

A primer cop de vista, Serra oferia les traces d’un personatge novel·lesc o cinematogràfic: fumador de capell i corbatí, ulls clars mig enfollits, barba luciferina, i una elegància general que ell mateix boicotejava a plaer amb esclats de sensualitat paròdica. Conreador d’un enginy lúdic, queden per a la memòria els seus millors cops de sarcasme, com ara qualificar l’illa de “terra inexistent” i la universitat autonòmica de “territori uibense”, rebatiar el cgi com “defectes especials”... I sobretot, autodefinir-se ell mateix en termes com ara “invertebrat”, “lesbiano” o “vell malsofrit”. Tot un caràcter que el portà, per exemple, a protagonitzar una relació tibant amb el seu germà Pere A. Serra, poderós editor del diari Última Hora.

La seva biografia, però, contenia vàries capes de personalitat acumulades al llarg dels anys. Així, pels mallorquins que visqueren el tardo-franquisme i la Transició, Serra representa sobretot la resistència cívica, un compromís doble amb les llibertats i la llengua catalana. Entre els seixanta i setanta, participà a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, organitzà la primera setmana del llibre editat a Mallorca, treballà com a llibreter, topà reiteradament amb les autoritats o reivindicà la figura de Gabriel Alomar (pare fundacional del progressisme i la modernitat illenques).

En canvi, per als nascuts en democràcia, Serra és el creador d’una figura fictícia molt popular, el detectiu Celso Mosqueiro. Corrien els anys vuitanta i la literatura catalana s’entestava a normalitzar les seves condicions de producció; en aquest context, alguns novel·listes s’afanyen a incorporar el gènere policíac, entre els quals destacaran dos illencs, el propi Serra i Maria Antònia Oliver (amb la memorable investigadora Lònia Guiu). Mosqueiro és una troballa genial: d’origen portuguès i reminiscències chandlerianes, viu a un llaüt i reprodueix les dèries vitalistes i antifeixistes del seu creador. Les xifres de venda d’aquest cicle narratiu resulten al·lucinants des d’una perspectiva actual. Així i tot, arribà un moment, fa devers una dècada, que els llibres de Mosqueiro quedaren fora de circulació, fins que la modesta editorial Ifeelbook els recuperà per als nous lectors.

La darrera informació és més rellevant del que sembla, perquè parla tant de la pèrdua de visibilitat que ha patit l’obra de Serra com de la seva reivindicació per part d’alguns editors joves que el consideren una referència. El lector que avui vulgui acostar-se als textos de l’autor no ho tindrà fàcil per trobar-los vius al catàleg de les llibreries, amb l’excepció d’alguns assaigs i dietaris al segell Lleonard Muntaner, els ja esmentats mosqueiros, i no més de dues o tres peces esparses més. En canvi, és impossible localitzar el seu cicle experimental (cosa que ell lamentava especialment), format per títols com ara La gloriosa mort de Joan Boira (1973) i El cap dins el cercle (1979), o una novel·la tan celebrada en el seu moment com Carrer de l’Argenteria, 36 (1988).

Per sort, com deia, mai falta qui faci la seva feina. El 2015, Pau Vadell li publica Viatge al prestigiós segell Adia, un recull de relats que sintetitzen l’arc estilístic i temàtic que connecta el Serra dels anys seixanta (reciclant amb bon gust materials de la seva etapa en llengua castellana, en particular de la novel·la Radiografía) amb el de les darreres dècades. I el 2020, Tomeu Canyelles llença des de la Nova Editorial Moll una curosa traducció de Màrius, a càrrec de Josep Ramon Santiago (és a dir, el talentosíssim músic ‘Jorra’). Escrita originalment en castellà i censurada l’any 1967, Màrius és sens dubte un dels millors llibres de Serra, una novel·la molt de l’època, travessada de brutalitat social i nihilisme, que converteix Palma en l’escenari de la revolta existencialista (i populista) del seu principal personatge, Màrius Andrade, professor mig fàustic i mig embogit. Per a Serra, veure traduït i recuperat el text va ser una de les darreres alegries literàries en vida, ben igual que la traducció a l’italià de L’arqueòloga va somriure abans de morir (una més de la mitja dotzena de traduccions que ha merescut la seva obra). En mans de Santiago, el to ferotge i atrabiliari de Serra (forjat per il·luminacions però també amb certes limitacions) brilla amb energia.

Antoni Serra acostumava a emmarcar preguntes i paradoxes entre parèntesi, preguntes que qüestionaven la veracitat del que acabava de dir just abans o bé posaven en quarantena qualsevol idea excessivament dogmàtica o còmoda al voltant de la realitat. La seva missió va ser doble: provocar i acompanyar. Aquest tarannà es percebia amb claredat a ‘La semana trágica’, la secció de crítica literària que portà molts d’anys a Última Hora, caracteritzada per una divertida contradicció: primer, Serra carregava a l’engròs contra l’estat actual de la literatura, oiós i banal al seu parer, i a continuació descobria tres llibres “magnífics” publicats a l’illa cada setmana. I és que el nostre amic habitava a una estranya cruïlla on convergien la mala llet i la bondat més càlida. I per això l’enyorarem.