Un ‘spin-off’ de l’Any Ferrater: el redescobriment de Josep Maria de Martín

El llibre és Teoria dels cossos i Gabriel Ferrater va escriure la dedicatòria l’1 d’agost de 1966. “Per a Josep M. de Martín, segur que encara ens entenem amb mitja paraula sobre moltes coses -com és ara les patums que no són la de Berga”. Aleshores ni remotament tenien el tracte sovintejat que havien tingut feia uns quinze anys, però Ferrater no ho escrivia pas per quedar bé. Feia broma, com sempre, sobre les patums. De joves n’havien fet molta, especialment sobre les patums de la vida artística barcelonina de finals de la dècada dels quaranta i de principis dels cinquanta. Però allò que comptava era l’amistat autèntica que havien establert des del moment que es van conèixer a l’Ateneu Barcelonès a través de Joan Ferraté. Durant un temps foren inseparables. I quan Ferrater va començar a publicar els seus versos i fer-se un nom de referència a la cultura catalana, a començaments dels seixanta, el pintor De Martín va semblar que es fonia.

Qui era? Què havia fet? Què faria? Són preguntes que es responen a l’exposició Josep M. De Martín. Passió intel·lectual que han comissariat Jaume Capdevila i Salvador Vinyes. Des del 27 d’octubre passat i fins el proper 20 de gener es pot veure al Convent de Sant Francesc. I com a complement de l’exposició s’ha publicat un catàleg interessantíssim on, entre centenars d’imatges i documents, pot llegir-se aquella dedicatòria. O el fragment d’una carta a un dels amics més amics de De Martín, el futur músic Nani Valls, a qui va conèixer abans de la guerra civil quan estudiava batxillerat internat al Col·legi Valldemia de Mataró. La carta la va escriure l’11 de setembre de 1961 i era una confessió de la decisió transcendental que havia pres. “Vertaderament, com diuen els savis, m’he retirat del món i de les seves vanitats intel·lectualoides”. Seguiria pintant i dibuixant, també fent classes, reclòs a Berga, però havia pres la decisió de deixar la carrera d’artista.

L’obra que havia pintat, els textos que havia escrit, quedarien en bona mesura dispersos. Només s’hi va fixar el professor Laureano Bonet, que va rescatar la novel·la policíaca Un cuerpo, o dos que De Martín i Ferrater van escriure a quatre mans a principis dels cinquanta i que havia quedat en un calaix. Mai l’ha deixat de reivindicar Ramon Felipó. Quan l’activitat cultural dels joves universitaris del primer franquisme va començar a ser historiada, el nom de De Martín sí va aparèixer als estudis de Fernando Valls, Jordi Gràcia o a la biografia de Joan Perucho de Julià Guillamon. Però De Martín inevitablement sortia com un satèl·lit d’escriptors. Tanmateix, tant per l’estètica com per la personalitat, tant per l’exigència com per l’humor, potser va exercir un paper més rellevant en la relació amb l’art i la cultura que van establir primer els redactors d’Alerta -Nèstor Luján, Perucho i companyia- i després els germans Ferrater, especialment per al Gabriel interessat per descobrir la dinàmica de la pintura. Aleshores la sintonia entre tots dos va ser molt fonda i segur que s’entenien amb mitja paraula.

Al catàleg es reprodueix un currículum de De Martín. Nascut el 1920, ell mateix diu que va col·laborar a la premsa de guerra del bàndol insurrecte. D’aquell període de joventut han de ser les caricatures de 1937 de Lluís Companys i de 1938 de Juan Negrín. I no menys significatiu és el cartell que va dibuixar de les festes de la Patum de 1939, amb el jou i les fletxes falangistes ben vistoses. Cap misteri en aquest sentit. De Martín, d’una família nobiliària, va formar part del bàndol vencedor i, fill d’un terratinent benestant, es va instal·lar a Barcelona per fer Dret. Mentre estudiava col·laborava a la premsa universitària o a El Correo Catalán amb vinyetes humorístiques. Més endavant ho faria a la revista La Jirafa o amb retrats per il·lustrar edicions de Luis de Caralt.

Però la seva carrera com a artista, malgrat l’entusiasme que Ferrater va manifestar per escrit, mai va arrencar del tot. Va fer tres exposicions individuals a Barcelona, d’acord, però no es va consolidar com un artista jove. D’alguna manera s’havia pensat a ell mateix com l’oposat a Tàpies, i Tàpies aviat va triomfar. De Martín, en canvi, no captava l’atenció. Ni era el seu tarannà ni va ser ben rebut per la crítica. L’interès decreixent de la crítica, com es pot comprovar al catàleg de l’exposició, tal vegada podria explicar per què va optar perquè la seva vocació no fos la seva professió. Es va retirar a Berga on va ser un personatge clau de la seva vida cultural durant gairebé mig segle. Allà va escriure els versos satírics que firmava amb Bernat Meix, tan exigents formalment com ho era la seva obra plàstica. “No sin esfuerzo he llegado a la comprensión de la gran pintura”, afirmava el 1958. Tenia les idees claríssimes sobre què era la pintura, com pot llegir-se a l’entrevista que l’any 2000 li va fer Sílvia Cullell, però el seu cubisme expressionista que va anar perfeccionant seria l’estètica d’un pintor gairebé invisible, malgrat que havia pintat alguns quadres excel·lents. Pocs tan reveladors de la plenitud del seu art com el retrat que el 1998 va pintar de Gabriel Ferrater. Està penjat a la Galeria de Reusencs Il·lustres al primer pis de l’Ajuntament de Reus. Contrasta amb tots els altres. És el més viu de tots.