Aleksiévitx, llum a la foscor

Svetlana Aleksiévitx es disculpa per la indumentària: està refredada i no vol arriscar-se a empitjorar. Ha irromput amb una dessuadora marró, la caputxa posada, i una jaqueta de cuir vermella incongruent amb la seva imatge habitual de babuixka soviètica. L’acte clausura la primera jornada de la Biennal de Pensament 2022 i comença amb retard. Ha calgut traça per encabir els assistents a la plaça Joan Coromines; la cua per escoltar la Nobel bielorussa s’estenia fins més enllà del CCCB. És la segona mostra d’afecte que rep a la ciutat, on fa menys de 24 hores el president de la Generalitat li entregava el XXXIV Premi Internacional de Catalunya, dotat amb 80.000 euros.

A l’escenari la flanquegen dos vells amics: la periodista cultural Silvia Fehrmann i el traductor Jorge Ferrer. Amb tot, fa pinta de trobar-se mentalment lluny, com a mínim uns quants països cap a l’Est. Aleksiévitx té 74 anys i en fa dos que viu exiliada a Berlín, on va fugir assetjada pel règim de Lukaixenko. Quan parla s’inclina cap endavant i sosté l’aparell de traducció simultània com si fos un micròfon. Té un missatge al cap i el transmet en peroracions llargues i greus, condicionades mínimament per les preguntes dels interlocutors. Fa pensar en els monòlegs dels seus llibres, els de supervivents de Txernòbil i mestresses de casa i mares de soldats morts; gent comuna que relata les pitjors atrocitats amb un llenguatge cru i emotiu. L’atrocitat d’avui és la invasió russa d’Ucraïna. “Només cal mirar les cares dels soldats ucraïnesos morts”, enceta. “Són cares joves i boniques. Les seves mares saben que han mort per defensar la terra”.

Les mares russes, en canvi, no entenen per què han de sacrificar els seus fills; heus aquí l’absurd central de la guerra.

El missatge d’Aleksiévitx s’apropa més a una inquietud que a una afirmació. És la mateixa inquietud que ja dibuixava al pròleg de Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Raig Verd, 2016), el recull de testimonis postsoviètics on explorava la transició del comunisme al turbocapitalisme fallit. “Ens semblava que la llibertat era molt senzilla”, va escriure aleshores, rememorant l’eufòria dels noranta; “vam ser molt ingenus”, repeteix ara a Barcelona, on lamenta que la ingenuïtat hagi culminat en el gir feixista (sic) de Putin i en set països de l’antiga URSS embrancats en conflictes simultanis.

Les mares russes, en canvi, no entenen per què han de sacrificar els seus fills. Heus aquí l’absurd central de la guerra

“Què hem de fer? De qui és culpa?”: les “eternes preguntes soviètiques” es repeteixen a les cuines de Kíiv i a Moscou. Es repeteixen a la cuina berlinesa d’Aleksiévitx, que no obstant el fatalisme exorta a la responsabilitat personal. “Cadascú s’ha de preguntar què pot fer per la llum en aquest temps en què la foscor ens travessa”, conclou solemnement mentre el primer vespre fred d’octubre cau sobre l’audiència. Occident, diu, ha de donar suport a Ucraïna i deixar de menystenir Putin. Ella escriurà un altre llibre, un que documenti la tragèdia ucraïnesa a la seva manera habitual. Queden lluny els dies en què viatjava pels territoris postsoviètics recopilant testimonis per a un llibre sobre l’amor. Tots els apunts d’aquell projecte mític van quedar abandonats al seu apartament a Minsk. N’ha trascendit només el documental Lyubov, del suec Staffan Julén, que va filmar algunes entrevistes i ens permet observar en acció l’Aleksiévitx que obre les ànimes dels seus interlocutors com un cisell travessant una nou. És l’Aleksiévitx que ens fa desitjar parlar rus per segrestar-la durant hores quan baixi de l’escenari, fins que ens confirmi amb veu greu de babuixka encaputxada que en el fons del nostre dolor també hi ha una mena de llum. La que, fins i tot explicant la guerra, no pot evitar meravellar-se contínuament de fins a quin punt és apassionant una vida humana ordinària.