París descobreix la llegenda del comte Arnau de Joan Maragall

Fa mesos que una meravella de quaranta minuts i una tona de pes gira per Catalunya i València, convidant petits i grans a una interpretació extraordinàriament sensible de la llegenda del comte Arnau de Joan Maragall. A París, aquesta passada Nit Blanca, és a dir, diumenge 1 d’octubre, a l’Ajuntament del districte desè, el muntatge s’ha estrenat per primer cop en versió francesa, amb gran èxit de públic.

Al hall de la sumptuosa seu del districte, coberta per una bastida negra, un aquari de mil litres d’aigua va ser l’escenari d’un espectacle de titelles subaquàtiques embadalidor per als més joves, i punyent de duresa i bellesa per als més grans, que participen d’una mateixa proposta, amb tantes capes com les teles expressament creades per a l’ocasió, que eleven l’espectacle fins a la veritable poesia dels pesos, els caients, les transparències, i les ingravideses de la matèria i el teixit submergit i reaccionant sota tants metres cúbics d’aigua, i les paraules nues, denses i polides dels versos de Maragall. La textura de Maragall es retroba, delicadament transposada, en el vestuari de MOMU i Giorgia Massetani, que protagonitza l’escena de despullament dels amants, convertida en un diàleg de colors i volums, entre castedat, pudor i sensualitat, i una gran atenció pel personatge d’Adalaisa. L’aigua fa reaccionar el que s’hi submergeix amb tots els matisos que el poema explora, entre mostrar, cobrir, intuir i amplificar-se. El mosaic de fragments del poema en versió francesa, feta ad hoc per a l’ocasió, s’integren en forma de veu en off, tant en la composició musical de tocs renaixentistes concebuda per Pasceri en col·laboració amb músics de Torí, com en la composició visual i lumínica, de Fabio Rossi. El resultat és un espectacle d’un ritme en simbiosi amb els moviments de l’ànima del comte Arnau.

Pasceri i el seu equip demostren una comprensió molt fonda del poema estructurant el muntatge entre dos pols: el galop i els replans lírics, d’una delicadesa incisiva, com si tot el terrabastall interior d’una ànima aparentment de pedra, fossin una gamma d’estats entre aquests dos versos cabdals de la composició: “Tu no tens casa, —tu no tens ànima: tens un cavall” i “El comte Arnau plora, / i dins de son plor / ha trobat son ànima, / que és una cançó”. La traducció escènica d’això és el comte Arnau, el seu cavall i Adalaisa fets titelles, moguts per les mans de les actrius marionetistes Yohana Yara i Nanya Eslava, amb els fils visibles, com a mercè de forces que els sobrepassen i els tanquen en una peixera, assetjats per unes llumetes que apunten el Comte directe als ulls, enlluernant-lo, barrant-li el pas, atabalant-lo, com si “totes les veus de la terra” que reclamen explicacions i indemnitzacions per la injustícia i el mal comesos per aquesta ànima només emmirallada en ella mateixa, malgrat la passió per l’abadessa, apareguessin inquietes, plenes de malestar.

La profunditat de l’aquari permet, a més, superposar-hi la lluita entre els altres dos pols de l’obra: el dalt i el baix, el cel i la terra, l’elevació i l’arrelament, la condemna i la redempció, l’eternitat i el temps dels mortals, tot en un forat que concentra la tensió durant tot el temps de l’espectacle, en simultaneïtat.

Com en el poema, la cançó que explica la història del comte Arnau té un paper central, per la continuïtat de la seva existència a la terra a través del record, quan ell ja travessa l’eternitat a cavall. La consciència d’Arnau es desvetlla a poc a poc, la vida dels vassalls comença a pesar en la de l’amo i malfactor, però cada cop que s’entona la cançó, la maldat d’Arnau reviu, fins que la sent cantada per una noia dolça, transfigurada per l’amor, i que obra la redempció. Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya l’havien versionada, però aquí Pasceri s’apropa encara més al poema, i és Anita Maiocco, una joveníssima soprano de Torí que despunta amb força, qui ha enregistrat la cançó del comte Arnau expressament per al muntatge. El vers final de l’espectacle està ben instal·lat al llindar del poema i la vida: “basta una noia amb la veu viva / per redimir la humanitat”. El que és segur és que basta creure en l’exercici arriscat de la sensibilitat per fer cavalcar l’ànima, i la companyia de Teatre Líquid han demostrat a París que ells prenen aquest camí.

De moment, l’espectacle tornarà properament a Barcelona, deixant un peu a la capital francesa, on després del primer i únic passi de la Nit Blanca, hi havia públic que ja n’esperava el segon, davant del forat de la peixera, un cop apagats els llums, i amb la bomba de buidar la piscina a punt per continuar la ruta.