La fascinació per la joguina

Aube, la filla d’André Breton, va visitar l’any 2019 el Museu del Joguet de Catalunya (Figueres). I quan Josep Maria Joan Rosa (82 anys), el seu fundador i ànima, l’estava acomiadant, Aube li va prometre que li enviaria “des poupées”. Ell s’esperava un parell de nines i van arribar… 36 titelles comprats pel seu pare a Mèxic en companyia de Frida Kahlo. Aquest és un cas dels centenars de donacions que ha rebut el museu, que ara fa 40 anys. Moltes són de persones anònimes. Altres donacions tenen cognoms molt coneguts. Hi ha l’Osito Marquina que la germana de Dalí, Anna Maria, va cedir amb dues cartes de Federico García Lorca parlant de l’osset, la joguina més estimada pels dos germans. Josep Palau i Fabre regalà en Ciril·lo (un arrossegall), creat pel seu polifacètic pare, fabricant de joguines, com també ho va ser Joaquín Torres-García. Pere Casaldàliga (un seient de joguet), les germanes de Salvador Puig Antich (un tren elèctric) o Pilar Juncosa —la vídua de Joan Miró— (un siurell) són altres dels noms. Com el d’Ernest Lluch, que l’any 1985 va portar-hi un cavall de cartró. En el primer aniversari del seu assassinat se li va fer un homenatge al museu. Hi havia el cavall, un entranyable memorial que encara visiten els amics de Lluch.

La família de Josep Maria Joan Rosa tenia una tintoreria a Figueres i estava escrit que havia de seguir al negoci. “Però no m’interessava i els ho vaig dir”. El 1959 va instal·lar-se a Barcelona, on va estudiar per a aparellador, i treballà en despatxos d’arquitectes. Un dels motius per encetar la col·lecció va ser que els fabricants van abandonar la llauna litografiada: feien servir nous materials i aquelles joguines semblaven condemnades. “Va aparèixer el plexiglàs, un plàstic tou. Moltes joguines les trobava abandonades al carrer i les recollia quan tornava a casa caminant. D’altres les aconseguia en diferents comerços, com una ferreteria de Gràcia que tenia els preus en rals, o a Can Llaunetes de Figueres”, establiment que va sovintejar quan va descobrir que a casa seva havien llençat els joguets.

Però Josep M. Joan Rosa, en aquella època i fins al 1977, era també un artista plàstic. Quan l’hi preguntes, no hi dona importància i et diu que havia de triar entre dedicar-se a l’art o a la col·lecció, i que per això ho va deixar. Va pintar, per exemple, un quadre d’homenatge a Puig Antich. Confit Miró és al MACBA perquè forma part de la col·lecció d’art conceptual que Rafael Tous va donar al museu. I també decorà una tapa de vàter amb un ganivet, una forquilla i el saler (bon profit). Segur que la mirada d’artista va influir en la seva manera d’entendre el joc i la joguina. Josep Maria Joan tanca el tema dient que “a tots els artistes els fascina el joguet, pel moviment, per les litografies, les capses...”.

Tant al pis de Barcelona com al de Figueres rebia visites que volien conèixer la seva incipient col·lecció. Van anar-hi Opisso, Foix..., però la figura imprescindible en aquesta història és Joan Brossa. “El vaig conèixer molt aviat a Barcelona i cada dimecres anava al seu estudi a ensenyar-li les novetats que tenia. Mostrava una enorme admiració i sempre hi veia més que un simple joguet”. El poeta va ser un dels que hi va haver al darrere de la primera exposició que es va fer el 1972 al Palau Güell de Barcelona. El títol no admet dubtes sobre l’autoria: “Joguets recollits per en Josep Maria Joan Rosa de Figueres”. Brossa va celebrar-ho amb un sonet. Després de deu anys fent exposicions temporals, finalment el 1982 va obrir el museu a Figueres. El 1984, Brossa va escriure la “Sextina en el Museu del Joguet”, que acaba: “Omplen les sales el record dels dies;/ salten les coses; toca el sol a l’herba/ i ens sabem bitlles d’un matí de fira”.

El museu ofereix un llibre per recollir l’opinió dels visitants. “Un hi va escriure que era molt millor aquest que el de Dalí! I un altre, als anys setanta o vuitanta, ens preguntava on eren els Madelman. Vam fer-los una vitrina. Perquè el museu ha de mirar endavant, pensar què voldran trobar-hi els visitants de l’any 2050 que ara juguen amb els mòbils i les consoles”. Ja hi ha una vitrina amb la PlayStation o el Mario.

El museu té prestigi internacional. Ha fet préstecs o intercanvis amb museus germans de Taiwan, Suècia, París, etc. I un aspecte central de la seva feina és documentar cada peça amb el màxim de dades. “Ens ajuda disposar de més de 700 catàlegs de fabricants. No som un museu que tingui principalment peces úniques. Som un museu industrial i la documentació és un patrimoni tant o més valuós que la joguina”.

Josep Maria Joan va tenir una incipient educació musical i sempre hi ha hagut música al museu. N’hi va haver al film que es va fer per a aquella primera exposició a Barcelona. Es deia Parafràstic 1 i la banda sonora era de Carles Santos. A la primera sala se sent Erik Satie, i a les altres, lògicament, t’acompanya Pascal Comelade. “Jaume Sisa defensa que l’himne oficial del museu ha de ser «Qualsevol nit pot sortir el sol». Vam fer una exposició temporal amb tots els personatges que la cançó convoca’'.

Josep Maria Joan i la seva esposa, Pilar Casademont, han fet créixer el museu. Té 25.000 peces, de les quals se n’exposen unes 8.000. I no és un cementiri. “Intentem donar nova vida als joguets”. I ho fan, per exemple, portant nines a una residència amb malalts d’Alzheimer. “He vist com persones que feia tres mesos que no parlaven t’explicaven que havien jugat amb nines semblants”.

Amb motiu dels 40 anys, el museu ha publicat un llibre, Joguets i escriptors, editat per Julià Guillamon, on es recullen textos d’autors catalans que parlen del joc. Com Víctor Català i Mercè Rodoreda, que en dues narracions coincideixen a descriure unes nines desgraciadament nafrades.

Passejar pel museu és reviure emocions i records, l’exploració que feies amb el joguet, aquesta singular combinació de llibertat i regles. Josep Maria Joan en parla amb força i convicció, merescudament orgullós. Veure la seva empenta fa recordar aquella frase de Bernard Shaw: “S’és vell quan es deixa de jugar”. Josep M. Joan encara ho fa.