Les eleccions vistes amb el mètode paranoicocrític

Diu la Viquipèdia: “El mètode paranoicocrític és una tècnica surrealista desenvolupada per Salvador Dalí a començaments de la dècada del 1930. L’artista la va fer servir tant en la producció de pintures com en altres formats d’obra, especialment en aquells que implicaven il·lusions òptiques o altres imatges múltiples (...) Segons Dalí, aquests objectes contenen un mínim de significat mecànic, però quan són contemplats la ment evoca imatges fantasmagòriques que són el resultat d’actes inconscients. El mètode paranoicocrític va sorgir d’experiments surrealistes en la mateixa línia i que involucraven la psicologia i la creació d’imatges, com per exemple la tècnica de frottage de Max Ernst, en la qual es frega un llapis o guix en paper sobre una superfície dotada de textura i s’interpreten les imatges fantasma que passen de la textura al paper. També s’ha destacat la inspiració de Leonardo da Vinci i la seva tècnica d’observació de la paret i les formes que en sorgeixen”.

No hi ha dubte que al visionari de Port Lligat li van donar un excel·lent rendiment aquestes indagacions psicopictòriques. A partir d’ell, el mètode ha quedat com una troballa surrealista imperible. I ara, que ens veiem immersos en una afuada campanya electoral que ens convoca a votar amb totes les nostres forces el dia 28, podria ser un bon moment per a usar aquestes eines avantguardistes per auscultar una cerimònia ben poc original.

Sempre m’ha sorprés, des que la vaig llegir, aquella taxativa afirmació que les motivacions del vot són estrictament emocionals. L’economia pot anar bé o malament, Govern i Oposició poden usar arguments més o menys convincents, ens pensem que tenim –racionalment- aquesta o aquella altra ideologia. En realitat, però, quan ens trobem sols davant l’urna i la seua escletxa eficient ens mira de reüll hi posem el sobre tancat amb la nostra esperança o la nostra ràbia. Purament. És el sistema límbic el que ens fa obrar d’una o altra manera. O això diuen els qui ho entenen.

Votem, en definitiva, per por, per animositat, per simpatia o per antipatia, per confiança o per desconfiança, per gust o per disgust. Molt poca gent, vaja, va a votar captiu perquè li ha tocat per sorteig un pis de Protecció Oficial o perquè li han concedit l’Ingrés Mínim Vital. Contra la insidiosa propaganda de l’extrema dreta (o era la dreta extrema?), en una democràcia com cal molts pocs venen el seu vot. O dit d’una altra manera: és difícil, molt difícil, comprar un vot.

Es podia –i ben bé- aparaular un vot en temps del caciquisme, és clar. Ara que jo encara he vist, al meu poble, militants d’un partit que no revelaré (un partit de cecs que tenia per líder provincial un tort), portant en cotxe fins el col·legi electoral malalts i impedits, en un transsumpte gloriós dels miracles de Lourdes. Però ni així els qui creien estar comprant vots no feien res més que corroborar pors. Perquè no oblidem que la por –la por al futur, als canvis, als immigrants, als comunistes (inexistents, òbviament)- és un agent que mobilitza la voluntat reaccionària amb eficàcia i versatilitat.

I què motiva emocionalment els votats de l’altre camp, els “progressistes”? Aquests no temen el futur: hi confien. Probablement creuen (no sé si amb fonament) que el món pot ser millorat, que l’acció individual serveix d’alguna cosa. Passa que són un poc del morro fi, i no sempre tenen ganes d’acostar-se a la mesa que els correspon. Es desmotiven tan fàcilment com es motiven. Per això acaben decidint, al País Valencià i a Espanya, les eleccions: quan voten en massa, guanyen; quan es queden a casa –pel·li i manteta-, perden.

El mètode paranoicocrític serveix per explicar (de manera exclusivament paranoicocrítica), però no per a fer càlculs racionals. Estic per pensar que Tezanos hi és addicte. I el 28, en tot cas, cal anar a votar. Què us diu el cor?