Vicent Salvador, un gran investigador de les fronteres

Pocs investigadors conciten tantes i tan variades adhesions i estima en el món acadèmic i universitari com Vicent Salvador, que va faltar ahir a poqueta nit. A més de la seua família biològica i afectiva, amb la qual estava fortament lligat, Vicent tenia una segona família, l’acadèmica i universitària, a la qual va dedicar vida, energia i il·lusions constants fins a l’últim moment. Nascut a Paterna (l’Horta) l’any 1951, ha estat professor a les tres universitats públiques valencianes amb estudis de filologia: a la Universitat de València, on va començar la carrera universitària i on va ser director de les seues prestigioses publicacions (PUV), a la d’Alacant, on es va iniciar com a catedràtic, i a la Jaume I, de Castelló, on va ingressar també com a catedràtic, on era professor emèrit i on se sentia especialment vinculat. En totes ha deixat una petjada inesborrable a través del seu mestratge, de la seua implicació en la gestió acadèmica i universitària, de les més de vint tesis dirigides i de tots els deixebles, directes i indirectes, de tots els col·legues i amics, que ara no podem deixar de sentir-nos una mica òrfens del seu mestratge, del seu verb incisiu, del seu somriure sorneguer.

En una preciosa autobiografia lingüística, en què Vicent desgrana el seu recorregut vital com a investigador, apunta una idea que es troba en la base de tota la seua obra, tant la de creació literària com la d’investigació: “Al llarg de la vida, el llenguatge ha estat per a mi objecte privilegiat de reflexió, de fascinació, d’inquietud”. Es refereix al llenguatge en un sentit polièdric, amb totes les seues cares i arestes, i sobretot als territoris de frontera que tant el fascinaven i on tantes aportacions ha fet: la frontera que ell sabia tènue i imprecisa entre la llengua i la literatura, entre el discurs literari i el científic, entre la crítica literària i la història de la literatura, entre la llengua col·loquial i punyent del seu parlar de l’Horta de València i la llengua normativa, cisellada i precisa, d’evocacions fusterianes. Dit amb les seues paraules: “les fronteres que m’interessen són les que separen (i uneixen) els distints tipus de discurs, entre si i respecte al literari; o bé la duana per on circulen les mercaderies verbals que van de l’àmbit discursiu a l’oracional o al lèxic, i viceversa, amb una dimensió ineludiblement temporal, històrica”. Per això, com apunta en el seu llibre dedicat a Fuster (Fuster o l’estratègia del centaure), se sentia còmode amb la metàfora del centaure, meitat lingüista i meitat crític literari, i sempre analista del discurs (o dels discursos, com li agradava dir).

La fascinació i la inquietud pel llenguatge es reflecteix en el contingut i en el títol de cadascuna de les seues investigacions, siga en els estudis de literatura i crítica literària (El gest poètic; La frontera literària: dotze discursos sobre el discurs; Tebeos per a intel·lectuals; Fuster o l’estratègia del centaure; Poesia, ciutat oberta; Els arxius del discurs, etc.), siga en els de pragmaestilística (Elements de lingüística per al discurs literari, en col·laboració amb Dominique Maingueneau), de llengua (“L’estil nominalitzat”, “De la fraseologia a la lingüística aplicada”, “Tu dius vaig entrar, jo entrí. El perfet català: variable dialectal, variable funcional”, etc.) o de lingüística mèdica (Paraula i cultura de la salut: indagacions de la lingüística mèdica; Pràctiques discursives en l’àmbit sanitari: Contextos, gèneres i estils, etc.).

Com a poeta, va crear una obra breu però molt sòlida, formada per quatre poemaris (Argiles; Ritual de cendra; Calabruix; Mercat de la sal) i alguns poemes esparsos més, on aborda tots els grans temes de la poesia, a vegades amb ressons d’Estellés, de Cernuda, de Lorca, etc.: l’amor i el desamor (“Vares deixar que el teu cos em cridara: / la veu creuà —sageta— l’alta nit”); la vinculació a la terra i als seus paisatges urbans o rurals (“Sant Marcel·lí és un barri on la ciutat s’encalma. / Arbredes cauteloses i dones a les portes, / arquebisbal silenci de l’horta i l’alqueria”); el joc del llenguatge (“Veus? ací entre els papers, les lletres i les comes / es preparen els plats de l’àpat de dissabte. / Has posat a remull alguns predicatius / amb gotetes de llima, i un pessic de metàfora / en l’olla del corder”); la joia de viure (“Roser s’enfila per murades blanques / Pinzell de lluna et lleparà les galtes”), i la contemplació de la mort (“I vindrà la mort i dirà el teu nom. / I eixiràs de les rengleres infinites / com l’infant aplicat de la primera escola”).

Com a investigador, ens ha deixat una obra immensa, suggestiva, incitadora i plena de matisos, que obre camins que són sempre una invitació intel·lectual a continuar avançant en la investigació. Moltes gràcies, Vicent, pel teu mestratge, la teua calidesa humana i la teua amistat.